Falses aparences

El mateix dia de l'atac epilèptic, just quan ja tornàvem en cotxe cap a casa, va passar una altra cosa extraordinària que crec seria bo d'explicar. Veureu, érem a la carretera travessant una zona de polígon industrial propera al nostre poble quan, uns metres enllà en la mateixa carretera, corrien pel voral del sentit contrari dos gossos amb la llengua fora. Els cotxes s'apartaven i es feien llum entre ells per avisar-se del perill inesperat a la via.

Jo, sensibilitzada per l'episodi recent viscut amb en Pirata i veient que si no s'hi feia quelcom ràpid podria passar una desgràcia, vaig instar en Quim que aturés el cotxe en un dels carrers paral·lels a la via central per esperar l'arribada d'aquest parell de quissos temeraris. Així ho vam fer i, encara amb en Quim i en Pirata dins el cotxe, vaig atraure els animals amb un posat i to de veu adequats per l'ocasió. Les pobres bèsties se'm van acostar amb tota la confiança i es van deixar acariciar tranquil·lament. Eren un mascle de gos d'atura ros com la palla seca, amb el pèl rinxolat, de cos gros i ben format, gairebé segur de raça pura; l'altre era una femella també rossa creuada de gos d'atura, tenia el pèl llarg i una carona semblant al nostre Pirata, però de talla més gran.

Per l'expressió de la cara se'ls veia feliços, divertits amb l'aventura; una parella inseparable que semblava estar ben alimentada i neta, però que vaig observar que anava sense collar de cap tipus. Vaig poder palpar la femella i no vaig trobar el típic bultet rera l'orella indicatiu d'estar xipada. Com el dia havia estat ple d'ensurts per en Pirata vam decidir no "presentar-los" i deixar que descansés al maleter mentre decidíem què fer amb aquell parell d'amants en fuga.

Què feien aquest parell enmig d'enlloc? S'havien escapat? Els havien abandonat? Jo ja me'ls volia endur cap a casa. No per quedar-me'ls, doncs la nostra situació ho fa impossible, però com a mínim per donar-los un àpat, aigua i treure'ls de la carretera on tothom podria prendre-hi mal. Ja m'estava fent la disposició mental de com hauria de ser el cartell de "S'han trobat dos gossos..." quan en Quim, home assenyat on els hagi, va fer-me notar que aquests gossos estaven en massa bones condicions com per ser peteners, i per la manera com corrien semblava que sabien massa bé on anaven. Així doncs, veient que ja eren fora la carretera i s’interessaven per anar per dins el polígon - essent dissabte no hi havia ningú feinejant- vam decidir deixar-los continuar el seu camí, seguint-los discretament amb el cotxe, pendents que no tornessin a posar en perill les seves vides.

Durant deu minuts van estar corrent a munt i avall, ensumant, pixant, jugant... fins que va aparèixer un 4x4 tipus ranxera a l'altra punta del carrer, tocant la botzina. Els dos gossos es van aturar a mirar i, quan el conductor del vehicle va baixar-ne, van arrencar a córrer cap a ell. Es van saludar amb totes les moixaines habituals entre amo i gos i, encara no entenem ben bé perquè, sense deixar-los pujar a la ranxera l'home els va animar a seguir-lo, va posar el cotxe en marxa i així els gossos van seguir-lo alegrement al galop per aquells carrers del polígon perdent-se de vista i sortint així, ves a saber fins quan, de les nostres vides.

Aquest incident em va fer pensar en l'anècdota que els meus oncles em van explicar una vegada. El meu oncle és transportista i sempre s'emporta la seva gossa Àfrica, una pastor alemany de pèl llarg moguda i bordadora com ella sola, una vigilant de primera. Bé, quan és a la central de la seva empresa sempre deixa que l'Àfrica volti per allà, fins que un dia, a l'hora de tornar a casa, la gossa no tornava. Van passar les hores, va sumar-se a la recerca la dona del meu oncle, polígon amunt, polígon avall... es va fer de nit i la gossa no apareixia. Desesperats, barallats fins al punt d'estar en perill la seva relació i tot, van estar a punt d'abandonar fins que, oh miracle, el telèfon va sonar. Era un noi que, igual que el meu oncle, treballava de transportista i aquella tarda s'havia trobat en un dels carrers del polígon una gossa que semblava que anava sola. Com li va fer moixaines l'animal va marxar alegrement amb ell, fent tota la sensació que necessitava una llar. Com la gossa porta una xapa identificadora amb el telèfon dels amos va ser fàcil reunir-los de nou. Curiosament, aquest noi havia recollit l'Àfrica al carrer de darrere on treballa el meu oncle. Així que ja veieu, com va escriure Tolkien (i ara adaptat a la nostra aventura canina) "No és or tot el que llueix, ni tot gos que camina errant va perdut, a les arrels profundes no arriba la rosada, el vell vigorós no es panseix..."