02 de febrer, 2009

Les dues mantes

La nostra nova llar, a part de les diversions pròpies del bricolatge amateur i la decoració low-cost, ens ofereix de tant en tant un espectacle entretingut gràcies a en Pirata i l'educació que li hem donat. M'explicaré...

Com ja hem narrat alguna vegada, tenim acostumat a en Pirata a un petit plaer, un caprici, que consisteix en deixar-lo escurar els iogurts que en Quim pren de postres. Ja fa anys que ho fem i, des de sempre, quan el cridem per oferir-li l'envàs acompanyem el premi amb un "a la manta!"; així el gos, sempre obedient, marxa al seu raconet, s'hi asseu i agafant el iogurt amb les dues mans el llepa i rellepa fins que no queda més que el plàstic insuls.

Què passa ara en el nou pis? doncs que en Pirata té dues mantes. Ah, alerta! (com diria aquell...) A més la configuració de casa ha canviat... abans teníem cuina americana i sopàvem allà on el gos tenia també el seu menjar i el seu llit/manta, tot molt proper i controlable amb un sol cop d'ull al voltant; però el pis d'ara té cuina office, on fem els àpats (nosaltres i en Pirata) i queda força lluny de la manteta dels vespres (propera a la nostra pròpia manteta, que anomenem "sofà") i una mica allunyada de la manteta del rebedor on el quisso ens espera quan som a treballar.

Bé, ara quan -estant a la cuina- li donem el iogurt a en Pirata, acompanyat de l'ordre famosa "a la manta" ens divertim intentar esbrinar on decidirà anar el pobre gos. En Pirata s'atabala. Està en la seva natura estar sempre amb "el ramat" i tenir-nos controlats; sempre és amb nosaltres i el fet "d'obligar-lo" a abandonar l'estança on som per anar a disfrutar del iogurt a la manteta llunyana el fa estar indecís. No ho veu clar, fa unes passes, s'ho rumia, intenta seure allà mateix on és fent-se el sord... però li repetim "a la manta!" i, vacil·lant, emprèn una excursió a pas lent, cap allà on li sembla que és el lloc més adequat.

Quan se'n va a la manta de l'entrada el veiem des de la cuina, però els cops que ha tombat una cantonada ens mirem entre nosaltres i, amb un petit somriure de complicitat ens aixequem de la taula per anar seguint el gos, de puntetes, per veure on va. És divertit i curiós. Perdoneu l'entremaliadura! I és que no té preu veure com, un dia d'indecisió total, en Pirata es passeja amunt i avall amb el iogurt agafadet entre les dents del davant com si portés una petita joguina personal que no vol perdre. Ai, que n'és de maco!

4 comentaris:

montse ha dit...

Suposo que els iogurts que es menja en Quim no són dels de vidre, no?
Molts records familia!!

Esther ha dit...

Pobre pirata... quins amos tan maquiabèlics que té... jejeje Confesso que nosaltres també espiem a l'Eliot en les seves aventures pel pis, ja que investigar, en ell, és tot un repte. I a vegades l'hem sorprès investigant el cistell de la roba bruta, altres ficant el nas per una porta mig oberta de l'armari... però la més probable, de totes totes, és trobar-te'l a sobre el llit desfent-lo i refregant-si, com si fos un porquet en un fangar! jajaja, i el millor de tot és quan se'n adona de la nostra presència, que aixeca el cap com sorprès i intenta posar cara de dissimulat, com si no hagués estat ell qui ha desfet el llit ;)

Esther ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Hola!

Montse, doncs els iogurts són de plàstic, però anteriorment sí que vam donar-li de vidre! era un poema veure com els agafava amb molt de compte amb les dentetes davanteres, era delicadíssim!

Esther, això de dissimular és molt divertit, en Pirata a vegades es cola allà on no toca i només cal veure el posat de penediment quan li preguntes "Què has fet?", jeje, pobre, l'enganxem sempre!