Hem fet el cim

Efectivament, dilluns passat (festiu a la nostra ciutat, entre d'altres) vam dur a en Pirata a la seva primera excursió "de debò". Concretament vam fer l’ascens a La Mola -les dades tècniques d'emplaçament i topografia van a càrrec d'en Quim-, una muntanya molt propera a Terrassa, farcida d'avencs i coves i coronada per un monestir romànic fantàstic, equipat amb restaurant.

El camí per autopista va anar com la seda, cosa que no es pot dir del tram final a l'entrar en un camí ple de sotracs i revolts. En un moment que ens vam aturar a orientar-nos vam sentir uns sons guturals que venien del maleter... Mr. Vòmit havia reaparegut amb tota l'artilleria deixant la tapisseria feta un cromo. Per evitar que en Pirata acabés arrebossat en la seva pròpia porqueria el vam fer baixar per a que s'esbargís mentre procedíem a la neteja improvisada del desastre.

Un cop al camí, l'ascens va ser plàcid amb abundància de descansos, moments que aprofitàvem per donar-li aigua al gos en una bossa de plàstic, ja que en la parada d'emergència ens havíem oblidat el tupper que feia les funcions d'abeurador.

Dalt de la muntanya vam visitar el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, on vam comprar un parell d'entrepans per dinar (a 12€ cada un, i és que han de pujar els queviures amb ase!). En Pirata semblava cansat però encara amb forces, així que en comptes de donar mitja volta i tornar pel mateix camí ens vam animar a fer la resta de l'itinerari circular que acabava allà mateix on teníem el cotxe.

S'ha de dir que gairebé tot el camí va ser a l'ombra d'un esplèndid alzinar, baixant per corriols i torrents secs, tot i això fèiem freqüents descansos pel gos -i per nosaltres, què caram-; en un d'aquests en Pirata va quedar profundament adormit. És increïble la capacitat que té, a part d'adormir-se en qualsevol situació, d'adaptar-se als obstacles del camí tot i ser cec! En aquesta excursió hem tingut ocasió de meravellar-nos de la traça que té en transitar per muntanya tot seguint el rastre del cap d'expedició, no fent mai cap pas en fals i refiant-se de nosaltres al fer-lo baixar entre pedrots i passos estrets de difícil accés. És un plaer veure'l en acció!

Un matrimoni gran a qui acompanyava la seva filla ens van avançar a mitja baixada, per tornar-nos a trobar gairebé al final de l'itinerari i preguntar-nos el camí de tornada al Coll d'Estenalles (!!!), una muntanya veïna. Resulta que la família s'havia ben perdut i el fet de recular els suposava tres hores i mitja ben bones (amb ascens a la Mola inclòs). En Quim, amb el seu tarannà desprès i caritatiu els oferí portar-los amb el nostre cotxe fins allà on tenien el seu, no fos cas que la dona acabés amb un síncope de l'esforç. Jo, gràcies a haver estat exposada a la benèvola influença d’en Quim, em vaig contagiar d’altruisme i vaig decidir quedar-me a esperar, amb en Pirata, el retorn d'en Quim. Així vam evitar que el cotxe anés massa carregat i patís alguna avaria en aquell camí tan difícil de transitar, a més de deixar més espai a aquella pobra gent que tant agraïda va quedar i esperem que algun dia passin el favor a algú que el necessiti.

L'espera se'ns feia llarga, així que tot xino-xano vam anar baixant camí, fins haver superat els pitjors trams per l'auto i evitar d'aquesta manera castigar més l'aparell. En un revolt des d'on dominàvem la pujada de qualsevol automòbil, un lloc on en Quim podia donar la volta fàcilment, vam acabar esperant prenent la fresca i acabant d'esgotar les reserves d'aigua fins veure arribar el nostre vehicle escombra que, feliçment, donava per tancada l'excursió.