Territori Comanche

Dues nits enrera, en silenci, enmig de la calma que dóna un barri sencer en plè son, el llum del mòbil em va despertar per avisar-me que s'estava quedant sense bateria.

Les quatre de la matinada és una hora en que l'ànima vagueja pels racons dels somnis i els records, la capacitat de raonament es redueix de manera directament proporcional a la ranura que deixen els ulls per observar el món i el cos, sumit en un sopor profund, es mou de manera maquinal i desairada com una titella animada per fils.

En la ment una sola idea, trobar el carregador i connectar-lo al telèfon per assegurar que la funció despertador actués a l'hora desitjada. El contacte dels peus en el terra fred no fou suficient per espavilar les extremitats; el llum de la tauleta de nit il·luminava suficientment com per assolir la missió en la penombra. La claror suficient per descobrir en tota la seva esplendor l'escena del crim. Allà, feliç, tranquil, còmode, estirat quant llarg és, jeia en Pirata sobre el sofà. Sobre el sofà. El meu sofà. El meu gos sobre el meu sofà.

Diuen que en els moments crítics el cos segrega prou adrenalina com per espavilar els membres i els reflexes de manera immediata. Els sentits s'aguditzen, els mals desapareixen, el que importa en aquell moment ocupa en tota la seva immensitat els desitjos de l'afectat i aquest actua implacablement per sortir airós de la situació d'estrès a la que està sotmès. Aquella titella adormida que era jo feia uns moments es va convertir en John McCane, en Lara Croft, en Vegeta... amb un únic objectiu: deixar clar quin era el meu territori i què li passava al qui l'envaïa.

Plantada allà de peu, en silenci, davant el sofà en penombra el temps es va alentir. L'infractor dormia plàcidament, aliè a allò que estava a punt de passar. Un sol rugit ferotge, dues paraules concises i els inferns es van obrir enmig de la nit. En Pirata de l'espant no es va moure ni un mil·límetre d'allà on era, amb el cor bategant-li a mil per hora però incapaç de processar que havia estat caçat in fraganti, va necessitar uns moments per reconèixer que aquell ésser fora de sí era jo, que el convidava amablement a desallotjar el meu tron sota pena de Tlacaxipehualiztli.

Finalment la força no va ser necessària i l'ocupa tornà al seu jaç per pròpia voluntat; les aigües es calmaren i una petita sessió de manyagues mútues per fer les paus va tancar l'episodi. Des d'aquella nit les fronteres han quedat clares per tots i l'incident no s'ha tornat a repetir -com a mínim en les hores que els humans rondem per la casa-.