Dues nits enrera, en silenci, enmig de la calma que dóna un barri sencer en plè son, el llum del mòbil em va despertar per avisar-me que s'estava quedant sense bateria.
Les quatre de la matinada és una hora en que l'ànima vagueja pels racons dels somnis i els records, la capacitat de raonament es redueix de manera directament proporcional a la ranura que deixen els ulls per observar el món i el cos, sumit en un sopor profund, es mou de manera maquinal i desairada com una titella animada per fils.

Diuen que en els moments crítics el cos segrega prou adrenalina com per espavilar els membres i els reflexes de manera immediata. Els sentits s'aguditzen, els mals desapareixen, el que importa en aquell moment ocupa en tota la seva immensitat els desitjos de l'afectat i aquest actua implacablement per sortir airós de la situació d'estrès a la que està sotmès. Aquella titella adormida que era jo feia uns moments es va convertir en John McCane, en Lara Croft, en Vegeta... amb un únic objectiu: deixar clar quin era el meu territori i què li passava al qui l'envaïa.

Finalment la força no va ser necessària i l'ocupa tornà al seu jaç per pròpia voluntat; les aigües es calmaren i una petita sessió de manyagues mútues per fer les paus va tancar l'episodi. Des d'aquella nit les fronteres han quedat clares per tots i l'incident no s'ha tornat a repetir -com a mínim en les hores que els humans rondem per la casa-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada