De vacances a Osca (2ª part)

Doncs bé, ja érem a terres aragoneses, a punt d'entrar a l'alberg. Resulta que de tan casolà que era l'allotjament vam haver d'anar a buscar el "recepcionista" al bar, no penseu malament, resulta que el mateix home feia d'hoteler, cambrer i el que fes falta. L'habitació era acollidora, de seguida vam trobar un racó per en Pirata i, mirant per la finestra, vam descobrir perquè ens deixaven dur el gos amb nosaltres: els de l'alberg tenien dos gossos d'atura al pati! Vam observar de seguida que un era mascle i l'altra femella, més que res perquè estaven en plena sessió reproductora. Els vam deixar intimitat per dedicar-nos a planejar l'estada, que a Osca hi ha molt per veure.

El matí de l'endemà vam descobrir que no és bona idea deixar el menjar del gos en el seu plat massa hores seguides, si no vols que les formigues aragoneses t'organitzin una bacanal amb rècord d'assistència. Solucionat el problema, esmorzats i amb la bosseta de pícnic que els de l'alberg ens havien preparat, vam posar rumb al Parc Nacional.

Pels qui tingueu gos i hi vulgueu anar en els mesos de juny, juliol i agost, heu de saber que no es pot pujar amb cotxe particular al punt del parc des d'on surten els caminois macos. Hi ha un servei d'autobusos que passen amb molta freqüència des de Torla, però no us hi deixaran pujar el gos, així... què s'ha de fer? Seguint instruccions de l'Amador, l'home orquestra de l'alberg (i guia de muntanya titulat), vam aparcar a les afores de Torla (1.033 m) per, des d'allà, trobar un PR (petit recorregut) que ens acostava per un corriol encantador fins al Puente de los Navarros (1.060 m) on s'agafa el GR -11. Aquest recorregut ens portà fins un prat idíl·lic (1.301 m) solcat per rierols d'aigua fresca i sembrat de flors de tots colors i, tot seguit, fins l'aparcament d'autobusos a dalt el Parc.

En Pirata havia anat seguint-nos tota la estona sense cap dificultat, deixant algunes gotetes per marcar el camí com en Patufet amb les pedretes. Segons les normes del Parc s'han de dur els gossos lligats i, a la zona francesa, no hi poden entrar. Tot i això nosaltres sempre duem en Pirata amarrat per evitar que es faci mal i guiar-lo en els trams més perillosos. En el prat que he comentat abans va disfrutar d'allò més posant les peülles en remull i bevent d'aigües cristal·lines. Se'l veia cansat però feliç.

Ja hi érem, suats i esbufegant només per haver-nos aproximat a peu allà on tothom arriba fresc com una rosa gràcies als busos amb aire condicionat. Un munt de famílies equipades amb bastons de fusta envernissats recent comprats i bambes als peus (bah! aficionats), ens miraven com si fóssim extraterrestres sobre tot perquè en Quim s'havia oblidat el barret i, per pal·liar els efectes del sol, va enrotllar-se una samarreta al cap com un xeic àrab. L'estampa era, si més no, curiosa de veure.

El recorregut en teoria començava allà, amb un munt de cartells explicant la mar de bé les rutes a fer. Hores de caminar per camins amples i ben cuidats, arbres monumentals, el riu saltant alegrement al nostre costat... preciós. En Pirata aprofitava totes les ombres que anava trobant i sempre que l'aigua era a prop li fèiem acostar per que es refresqués. Sota un pont, a la fresca, vam dinar allò que ens havien preparat com a pícnic. En Pirata, com l'havíem anat alimentant amb trossets de barreta de pícnic per gossos no va fer gaire cas del seu menjar i va preferir tornar a posar-se en remull una estoneta.

Una mica més recuperats vam seguir l'excursió fins als salts d'aigua de les Gradas de Soaso (1.778 m), lloc on vam decidir plegar veles i tornar per on havíem vingut, que portàvem quatre hores caminant i el cotxe ara ens quedava 700 metres més avall i 8 km enllà. Dit i fet, cap aball que fa baixada arrossegant les nostres ànimes en pena sota el sol inclement, en Pirata panteixava content cercant la ruta més ombrívola possible i tothom amb qui ens creuàvem semblava més saludable que nosaltres, però el lloc era maco i el sacrifici s'ho valia.

Un cop tornats a l'aparcament del parc vam decidir, oh gent agosarada, tornar per la carretera en comptes de pel GR, ja que el paviment era menys carregós pels nostres adolorits peus. No sé si vam fer bé o malament, la veritat és que jo em sentia com una participant més de "La larga marcha" de Stephen King i en Pirata, després d'uns quants quilòmetres de trepitjar asfalt calent,
de trobar-se camí recent asfaltat i untar-se les potes de quitrà, d'haver-se d'aturar cada deu minuts per deixar passar un sorollós autobús de baixada o pujada, de gairebé no trobar cap ombra i de només poder beure en uns petits salts d'aigua... era un gos, com a mínim, menys feliç que feia unes hores.

Tan dura va ser la baixada que en un revolt on hi havia una roca una mica més alta que les demés i oferia un metre quadrat d'ombra en Pirata es va asseure i ja no es va voler moure més. Entenent-lo perfectament ens vam solidaritzar i, com vam poder, ens vam arrupir en aquells pams a recer del sol com bandits de l'oest. Gairebé faltava que sonessin trets de revòlver fent saltar estelles de la roca, tan erma i trista era l'estampa. Una bona estona després vam veure que la única sortida era seguir caminant... sol, asfalt, set, autobusos amb turistes curiosos enganxats a les finestres mirant-nos des de les alçades... quilòmetres, maduixes salvatges de la mida d'un pèsol, una cova amagada i poc visitada, calor... assolit el tram més llarg ja érem de nou al Puente de los Navarros, més carretera, Torla sempre més lluny del que semblava, calor... finalment, el cotxe en la distancia. Treure's les botes, ventilar el cotxe, deixar que el gos ens maleís els ossos ajagut al primer lloc que va trobar... què bonic és el Parc Natural d'Ordesa, no hi aneu amb gos en temporada alta a menys que sigueu professionals o massoques.

I això només va ser el primer dia. Demà us explicarem les conseqüències de tal caminada i de com vam passar la resta de vacances.