Carícies matinals

Si quelcom ha canviat radicalment des que en Pirata ha entrat a la meva vida, és el llevar-me ben d’hora. Abans, apurava al màxim. Ara, en canvi, haig de despertar-me molt aviat pel dematí per dur-lo a passejar una estona abans de marxar a guanyar-me les garrofes. Malgrat no negaré que sovint és dur, i més ara que a la matinada ja es comença a notar com s’acosta el fred de l’hivern, la veritat és que m’encanta veure com en Pirata s’espolsa la son de les orelles (literalment) i badalla mentre em rento la cara. Però el millor moment, tot i que un pèl emprenyador, és quan em calço assegut al sofà. En sentir el fregar de la tela del sofà en asseure-m’hi, ell apareix immediatament i amb el morro m’aixeca la mà per què li facis carícies. Quan em resisteixo als seus jocs, per què vull acabar de posar-me el mitjó o cordar-me la sabata, encara em les parpelles enganxades per la mandra, em comença a fer aquelles petites mossegadetes amb els incisius com per cridar-me l’atenció. Si segueixo sense fer-li cas s’estira a terra, d’esquenes, i es mou d’un costat a l’altre com una serp que no pot avançar, amb les quatre potes a l’aire i fent esbufecs. És realment divertit, i mai em puc resistir de fer-li quatre manyagues en el tors. Que n’és de “punyeteru”.

La resposta és en el vent...

Aquest migdia he aprofitat que feia bon temps i tenia una estona per passejar en Pirata. Feia un bon solet, fins i tot un pèl calorós, però es veia compensat en escreix per un brisa d’allò més agradable, tant per temperatura com per velocitat. El fet és que he notat que jo no era l’únic que gaudia del ventet, per què quan arribava una ràfega de vent, en Pirata immediatament aixecava el cap d’allò que estigués ensumant, i dirigia el morro enlaire per sentir a les seves barbes tota la glopada de frescor. Semblava ben bé que li agradés molt.

La cara de satisfacció d’en Pirata m’ha fet pensar-hi. Per què li agrada tant el vent a la cara? Després, he recordat el comentari de fa alguns dies d’en Quim Bou, i he conclòs que ho fa per rebre, en un sol cop de vent, la màxima quantitat d’informació olfactiva, talment com si fos una antena.

Això m’ha portat a una altra reflexió: Quin paisatge percep en Pirata? En tractar-se d’un gos cec (o gairebé) segur que el seu entorn no és el mateix que el que percebem nosaltres. Com dèu “visualitzar” allò que l’envolta? Segur que ha d’estar ple d’ombres amb olors i sons propis...

Com diu la cançó de Bod Dylan, segur que “la resposta és en el vent”...

Noticiari mèdic

"Aquí Eva, la reportera mèdica més dicharachera de la xarxa. Efectivament Quim, el seguiment de l'otitis d'en Pirata ha tingut novetats importants en els últims dies. Les gotes que el metge ens va receptar han anat d'allò més bé i després d'una segona aplicació gairebé no ha sortit porqueria. Ens congratulem per l'esdeveniment i esperem que a la tercera i última aplicació es doni per tancat el tema. Eva Piratilla, TV3, la xarxa."

Seguiment mèdic

Com comentàvem fa uns dies, arrel de la topada amb en Dalton, en Pirata tenia una petita ferida a l’espatlla que va derivar a una infecció epidermica galopant. Això va fer que el duessim a cal veterinari, on ens van receptar un tractament de xoc, el qual consta de diverosos components antibiotics i antidetot. Doncs bé, el medicament està funcionant adequadament i la ferida d’en Pirata cada cop té més bona pinta, fins al punt que ara ja gairebé no és res més que una taqueta vermelleta amb una petita crosteta (així, amb diminutius a per tot arreu).

Pel què fa a l’otitis millor que l’Eva us n’informi, ja que és més ella qui en fa el seguiment.

Les coses són així, i així…aiaiai… :P

El toc màgic

Els qui tenim gos ens esforcem en trobar la millor manera de fer creure el nostre animal: busquem com s’han d’emetre certes ordres verbals, quins signes de tota mena ens seran útils i prou precisos, intentem alhora transmetre’ls al quisso per a que aprengui a obeir, que realitzi alguns trucs, tot a força de repetició i paciència. Però hi ha moments excepcionals on la casualitat –o el que sigui- ens ajuda de manera totalment inesperada.

Això és el que va passar un bon dia en el que intentava sortir de casa deixant-hi en Pirata tot sol. Ell s’anima sempre que sent que agafem les claus i ens acostem a la porta i aquell dia no era menys, així que se’m va acudir –una mica apurada per les presses- de parlar-li com si es tractés d’un nen, explicant-li que me n’havia d’anar a treballar i que ell s’havia de quedar a casa, que jo tornaria al cap d’unes hores. Tot això li vaig dir donant-li uns copets bondadosos al cap, com qui li intenta fer entendre quelcom a un avi que ja no hi toca gaire, donant-li alguns tocs reconfortants a l’espatlla.

El toc màgic dels copets al cap va funcionar de manera brillant, en Pirata es va quedar assegut ben dret, quiet, deixant-me marxar tranquil·lament sense fer cap escàndol. Em vaig sentir com aquell hipnotitzador que agafava gallines i les deixava garratibades només posant-les panxa enlaire. El truc li he traspassat a en Quim, que en els últims dies l’ha fet servir un parell de cops i ha quedat al·lucinat de que funcionés tan bé.

Un altre toc màgic que encara he d’assajar uns quants cops més és “la cançó de bressol”. Fa un parell de vespres per aconseguir que en Pirata es quedés adormit al seu llitet l’hi vaig acompanyar, aconseguint que s’hi jagués i tot seguit mentre l’acariciava suaument, en veu molt baixeta vaig entonar una cançó de bressol de la que només recordo les primeres estrofes. De fet tampoc en van caldre més perquè de sobte, d’estar amb el cap aixecat ben atent al que li deia va passar a deixar-lo caure com fan els nens de l’anunci quedant-se “roque” al moment.

Des que hem descobert que hi ha certes paraules màgiques que funcionen sense que li haguem ensenyat abans a en Pirata (potser els amos anteriors van fer la feina per nosaltres, clar) ens sentim una mica com Cocodrilo Dundee dominant els animals amb la força de la ment. Casualitat? Sort? El passat que ens ajuda? Qui sap!

Pirata Gourmet

Ja varem explicar en una entrada anterior els provatures gastronòmiques a què varem sotmetre a en Pirata abans no trobarem el producte més adient als seus gustos i a la nostra butxaca i comoditat. Aquest, podem dir, que és un tema resolt, malgrat no descartem encetar una nova tanda de proves, ja que, vist el mercat, hi ha molt i molt productes que encara no em tastat, ni ell, ni nosaltres.

Però aquesta entrada no pretén repetir allò ja dit. Avui voldria explicar les “delicatessen” que en Pirata rep com a premi o regal i que em observat que li agrada més. Ens agradaria, a més, que ens féssiu cinc cèntims del què li doneu vosaltres (o heu vist donar), ja que sempre ens pot ser d’ajuda.

Com sempre intentarem modificar els noms comercials per evitar problemes legals o fer propaganda directa.

En el rànquing de “gormanderies” per en Pirata hi hauria els següents productes:

1. Tonyina Calba, clar. El producte estrella. Només obrir la llauna, en Pirata apareix, com teleportat, a la cuina. Només cal mirar-lo (no sé com ho veu) per què sense dir-li res s’assegui immediatament (símbol internacional caní per “dona-me’n-dona-me’n!”).

2. Iogur GeorogiDan-íssim. Cremós i fresc. De qualsevol gust. El seu envàs gairebé esfèric i de plàstic dur és ideal per agafar-lo amb les dents sense ser destrossat i s’emmotlla ergonòmicament a les llargues llepades.

3. Nervi de Bou. Comprat fa poc mentre adquiríem el nou arnès a mode de provatura. Només acostar-li ja li va clavar una dentallada. És molt dur de rossegar i s’hi passa hores fins que queda rebentat. Quan volem distreure’l o jugar amb ell, només cal agafar-li el nervi i refregar-li pels morros. Automàticament s’inicia un “frenzy” rosegador imparable.

4. Os anti-sarro. Està en la mateixa línia que l’anterior. Però es veu que el nervi de bou ha de ser més gustós, ja que clarament l’ha desplaçat en aquesta llista de preferències.

5. Puré de patates Màgic. Ahir mateix varem fer la prova (de fet és el que ha suscitat aquesta entrada). Primer varem fer un petit assaig acostant-li una mica amb la cullera. Va ser llepada i rellapada fins a quedar neta. En veure que el producte li agradava li atansarem les restes en un vol. En acabat, hom hagués dit que el vol era acabat de rentar, i ni els del CSI podrien haver esbrinat quin era el seu contingut abans que el “devorador” Pirata el repasses. De fet, poso aquest en aquesta posició per què ha estat l’últim a ser incorporat al rànquing. Segur que a mesura que passi el temps anirà pujant en la llista, per mèrits propis.

6. Os anti-sarro de menta. Teòricament porta menta per millorar l’alè. Teòricament. És tou i com de goma dura. Costa més de tallar que de rossegar. A en Pirata li agrada, però tinc la sospita que en fa servir més com un xiclet que com quelcom per rossegar, que al final s’acaba empassant.

7. Galetetes dures-dures. Representa que són “l’snack” ideal. Seques, portables, de diferents gustos, i formes. Ara bé, són tant dures que en Pirata no podia amb elles, i com que tampoc les podia aguantar amb les potetes (com si fa amb els nervis o els ossos per rossegar), les acabava per deixar-les de banda, i les hi havíem d’esmicolar o fins i tot remullar amb aigua. Al final, varem optar per dur-les com a senyal de pau i amistat per en Dalton (ni per això varen servir...).

Pelo, pico, pata

Malgrat els nostres esforços la ferida del clatell d'en Pirata no havia fet més que empitjorar en les últimes hores, així que ahir al vespre vam decidir portar-lo al veterinari. Després d'esperar una bona estona, passant-ho d'allò més bé amb un jove gos d'atura que va fer jugar en Pirata com no l'havia vist mai, vam entrar a la consulta i ens vam trobar la primera sorpresa... el metge no era el de sempre. Després de mirar-se la fitxa d'en Pirata vam anar per feina.

Metge: -Bé, què li passa a en Pirata?
Eva: -Doncs mira, és un mostrari de ferides variades.
M: -Caram!
E: -Sí, tenim una picada de paparra de fa tres setmanes, una mossegada de gos de fa dues setmanes i una ferida molt lletja de fa tres dies que no sabem com s'ha fet.
M: -!!! - el metge agafa en Pirata i el puja amb molta traça al "taulell" inhibidor de moviments.

La picada de paparra que el nostre gos té al cap és el primer que es mira, li retalla amb molta cura els pèls que la coubreixen i veu que s'hi ha fet una mena de gra boterut i dur que en teoria s'hauria d'anar curant tot sol. Si de cas, comenta, seria bo anar-li posant cada dia una miqueta de Betadine.

Les orelles són la següent parada. Es mira l'esgarrinxada made in Dalton i assegura veure-la ben curada. Aprofitant l'avinentesa es mira com ha evolucionat la otitis. La infecció ha desaparegut però el quisso encara té força cera, cosa que podria propiciar una nova otitis, per tant el metge decideix administrar-li al mateix moment una quinzena de gotetes neteja-orelles per acabar de matar el tema. El massatge orellil corresponent i tema tancat. Haurem de repetir la neteja un cop per setmana durant dues setmanes.

Finalment arribem a la pupa estrella del dia. Li explico els fets -...tenia una cicatriu vella molt gran al clatell, fa dues setmanes el van mossegar a la vora, semblava curat però ara li hem trobat aquesta mena d'úlcera que quan es grata la deixa en carn viva, hem fet tal i qual cura però no millora...-, al metge se li dibuixa un somriure burleta sota el nas al sentir l'invent anti-gratera i procedeix a fer-li una ullada a la pupa:

M: -Sí, sí, està clar. Piodermatitis.
E: -???...Piodermatitis?
M: -És una infecció de la pell provocada pels mateixos bacteris de la pell. Si el gos que el va mossegar li va fer una petita rascada just al lloc de la cicatriu, on la pell és més dèbil, és molt possible que facilités una infecció d'aquest tipus.
E: -I què s'hi pot fer?
M: -Si no s'hagués tractat a temps aquesta infecció s'hagués anat estenent sense parar, sort que l'heu portat de seguida! Ara li administrarem una pomada específica que facilitarà que se li formi crosta i eliminarà la infecció. Alhora aquesta pomada calma els picors, així evitarem que tingui ganes de gratar-se.

Dit i fet, el doctor primer de tot rapa la ferida amb mà experta i li deixa una calba ben ampla al voltant del mal. Tot seguit treu una pomada semblant a superglue d'un color groc-pus i li escampa una discreta dosi. Aquesta operació, havent netejat prèviament la zona amb aigua oxigenada, l'haurem de fer a casa cada 12 hores durant una setmana. En teoria en uns tres dies hauríem de veure que ja se li va formant crosta. "Piodermatitis", em repeteixo a mi mateixa per memoritzar la paraula i poder escriure avui l'entrada al blog.

M: -És important que el collar no li toqui la ferida.
E: -Crec que no arriba a tocar-li, però sí que just aquí se li fa un plec que no deixa respirar la pupa. Seria bo comprar-li un arnès en aquest cas?
M: -Seria més que bo. Si es pot evitar que el gos quan estira se li faci aquest plec evitarem que es creï un caldo de cultiu i accelerarem la recuperació. A més amb l'arnès ens assegurem que el collar o la corretja entrin enc ontacte amb la part danyada.

En Pirata s'ha comportat com un campió, sense moure ni un pèl tot i els ungüents varis que li hem posat, sense comptar amb que aquest cop l'exploraven mans desconegudes. Un cop de nou a terra, però, ha estat una bona estona accelerat olorant-ho tot.

El veterinari ens facilita la pomada i les gotes per les orelles, apuntant amb cura les dosis a administrar i ens aconsella que, en cas que la piodermatitis no millori en el temps previst hi tornem de seguida. Així ho farem, no passeu ànsia!

En conclusió, ja tenim deures: cada matí i vespre pomada, un cop al dia Betadine a la testa, i un cop per setmana gotes a les orelles, més comprar-li l'arnès que ves a saber quan val! Sort que no l'hem de dur a l'escola ni a activitats extra-escolars, que si no...

Pedaç ben posat...

...tapa un forat. O com resoldre un problema domèstic amb una camisa vella. Massa críptic? M'explicaré: Fa un parell de dies en Quim va detectar una nova ferida al clatell d'en Pirata, just al costat d'on en Dalton li havia deixat una petita marca de mossegada (ja pràcticament invisible) i, més concretament, al plec que li fa la pell degut a una lletja i vella cicatriu. No sabem com s'ho va fer inicialment, però hem vist que es grata i ja ho té ben encetat.

Ahir al vespre, inspirada per les ones hertzianes quan transmetien Anatomia de Grey, vaig decidir obrir la farmaciola i estudiar el problema detingudament. El primer és aconseguir que l’animal s’estigui quiet i en una posició que permeti treballar fàcilment, així que vaig fer-lo seure davant meu mentre era asseguda al sofà, el vaig envoltar amb les cames i les vaig creuar en X davant seu deixant-lo ben immobilitzat. Per calmar-lo vaig raspallar-lo a consciència i, entre raspallada i raspallada, la zona va quedar al descobert. Una crosta gruixuda es mantenia suspesa sobre la ferida -convertint-se en la crosta més ben construïda i més mal aprofitada de la història-, aguantada per un floc de pèls. La ferida en sí semblava no sagnar ni supurar, però era brillant com carn viva. Amb molt de compte i unes tisores vaig esclarissar la zona per operar millor.

L’aigua oxigenada va servir-me per treure tota la porqueria i crosta seca. Un cop ben net l’estrip era hora de protegir-lo. Esparadrap, cotó fluix i... fracàs absolut perquè amb tant de pèl no hi ha qui enganxi res enlloc, i menys si el quisso s’espolsa com una centrifugadora a intervals regulars.

“Potser millor així”, vaig pensar, perquè així la ferida respiraria i s’assecaria més ràpid, però no vaig comptar amb el que en Pirata va fer ipso facto després de que el deixés lliure: es va començar a gratar amb ganes la zona que jo tan polida havia deixat! Amb la de porqueria que duen els gossos a les potes, amb aquelles ungles gruixudes com llapis, ai Senyor! Bé, operació neteja un altre cop en marxa.

Mentre repetia les cures vaig estar rumiant com embolicar el quisso, però no aconseguia imaginar cap sistema del que amb un “meneito” no se’n pogués desfer, fins que una llumeta es va encendre al fons del meu cervell: vaig buscar una camisa vella, la vaig retallar convenientment i amb unes tires d’esparadrap ja estava llesta per ser (redoble de tambors)... el mitjó anti-gratera d’en Pirata! Està comprovat que només amb una de les potes s’arriba a la ferida, així que protegint-la farem que els danys siguin menors.

Aquest matí encara duia el mitjonet posat, en Quim li ha retirat per anar a passejar i que no se l’embrutés i al tornar a casa li ha tornat a posar. Aquest migdia encara el duia, se’l veia còmode i la ferida semblava més seca i menys irritada. Èxit absolut. Ara només queda que aconseguim una ampolleta de Betadine i li anem fent les cures cada vespre per controlar que vagi a millor i no a pitjor; en tot cas, si malgrat els nostres esforços de pares novells no aconseguim curar-lo el durem al veterinari.

*** Se’ns planteja una pregunta: la ferida se li ha fet perquè la pell de la cicatriu és més dèbil o la cicatriu se li va fer amb algun episodi de rascamenta similar? Tant de bo els antics amos ens poguessin explicar què li va passar al pobre animal. ***

Udols de solitud

Ahir, per circumstancies excepcionals, vaig quedar-me a casa en lloc d'anar a treballar. En Quim va fer la rutina de sempre de treure en Pirata a primera hora i després ens va deixar sols, a mi dormint amb la porta de l'habitació ajustada i a en pirata ajagut en algun racó del menjador reposant de la caminada.

Quan no feia ben bé una hora que l'amo havia marxat, en Pirata va fer un parell de timidíssims bup-bups, va esperar una mica parant l'orella i tot seguit va deixar anar un únic "bup" alt i clar. No va rebre resposta perquè jo intentava amb totes les meves forces seguir dormint, però ara ja no podia deixar de fixar-me en el comportament del gos. Al cap d'uns moments, ajagut com estava al seu racó va iniciar la serenata "bup bup auuuuuuuuuuuuuuuu" i un altre cop "bbbbbup bup... auuuuuuuuuuuuuuu". Els udols eren discrets, res de desganyitar-se, però van fer-me llevar del llit i renyar-lo per a que callés.

A quarts de dotze del migdia, l'episodi d'udols es va tornar a repetir. Aquest cop vaig deixar-lo fer, observant-lo des de l'escletxa de la porta. Amb el cap mirant amunt i la boqueta de pinyó, en Pirata llançava el seu crit de solitud a l'espai. Quan finalment va callar vaig esperar una estona per sortir, ara ja ben desvetllada. En comptes de rebre'm amb alegria, s'acostà a mi amb el cap cot (i això que ara no el renyava pas) fins que al cap d'una estona vaig aconseguir fer-lo jugar una mica per animar-lo.

Aquest comportament m'ha tingut preocupada fins avui que he navegat per la xarxa per esbrinar més sobre aquest comportament udolador. Hem estat especulant, potser en Pirata era conscient de que jo no sortia de l'habitació, que no "seguia la rutina" i estava preocupat. Potser es pensava que estava realment sol i això d'udolar ho fa cada dia quan som a la feina... Els experts per aquests casos recomanen una espècie de Mètode Estivill per gossos, és a dir, deixar-los sols una estona, tornar per a que vegin que... això, que tornem, després marxar més temps, i així progressivament fins que s'acostumi del tot. És un bon mètode per cadells, però tot i que és el que vam fer amb en Pirata des de bon començament ahir vaig veure que, igualment, hi ha moments que se sent sol i crida a la seva manera "quehihaalguuuuuuuuuuuuu?".

Perquè aquests udols no són plors, no els confonguem amb el somiqueig; són crides o intents de comunicació que degut a la manera de fer-los arriben més lluny (se senten millor a més distància) que els lladrucs normals. Com els llops quan són sols i busquen els companys de manada, els gossos es comuniquen així a falta de telèfons mòbils. A vegades quan passa una ambulància amb la sirena posada en Pirata li respon, perquè deu entendre la freqüència com un crit amic... Perdó, m'estic desviant del tema. Què hem de fer si sospitem que en Pirata udola en busca de companyia? Els veïns no s'han queixat, però la situació igualment no ens agrada. Potser deixant-li la radio posada a volum moderat se sentirà més acompanyat fins que tornem, potser l'hem de deixar fer fins que s'acostumi del tot (recordem que "només" fa cinc mesos que el tenim), potser hem de quedar-nos tranquils perquè només es queixava de que no li feia cas... o potser li hem de donar un germanet? no crec que adoptar un cadellet sigui la solució -tot i que personalment m'agradaria viure l'etapa de cadell, quan són tan monos i tan juganers- perquè encara no ho sabem tot d'en Pirata ni dels gossos en general i no voldríem adoptar un petit tirà que s'aprofités de la discapacitat i bona pasta del nostre quisso, a més, per això sempre hi ha temps.

Two Face

Si hagués d’assignar un signe del zodíac a en Pirata, triaria sense gaire por a equivocar-me el de Bessons. Aquesta elecció la fonamento en una de les característiques que presenten els nascuts sota aquest signe (de caràcter doble i contradictori) i que en Pirata, sens dubte, comparteix.

M’explicaré. A casa, en Pirata és un gos dolç, afectuós i fins i tot un pèl paparra. Quan arribes a casa, tot son remenades de cua, grinyols de plaer per la teva presència i actituts juganeres. Quan t’asseus al sofà per reposar o posar-te les sabates, ell apareix automàticament per demanar carícies, tot aixecant-te la mà amb el musell per llençar-la a la seva gropa, on hi vol les manyagues.

Al carrer, ai las, al carrer. Això ja és una altra cosa. Al carrer hi va a flairar i a deixar-hi els seus records olfactius en forma de pixum i femtes. I prou. Ni joc, ni moixaines, ni paraules dolces el fan desistir del seu afany íntim. Com a molt, i després de molt insistir s’acosta per complir amb el seu paper de gos obedient. Tanmateix quan un s’ajup per agrair-li “l’esforç”, la mà queda penjada en l’aire sense enlloc per recolzar-se i fer manyagueries, per què ell ja ha sortit disparat un altre cop a olorar el punt més interessant de la Terra (almenys durant uns quans segons). I tu t’has quedat allà, palplantat i amb una mica més de mal a l’esquena per una ajupida improductiva.

Com veieu, en Pirata ha de ser Bessons, per què si no, només queda l’opció que la seva actitud dual sigui fruit d’un accident que li hagués desfigurat la cara, i li hagués donat doble personalitat...No, el Dos Caras caní, no, si us plau...

Els somnis d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar que en Pirata acostuma a passar-se el dia dormint. Gràcies a això hem pogut observar un comportament que ens ha semblat força curiós, venint d'un gos, clar. Resulta que en Pirata somia. Segons el veterinari l'únic que té són espasmes musculars -els humans també els patim- i respiracions fortes, però nosaltres que tenim en Pirata molt pamat podem posar la mà al foc per afirmar que somia, i somia com nosaltres, amb argument, basant-se en el que ha viscut els últims dies, deixant aflorar les pors i els anhels igual que ho fem nosaltres.

Si no, com s'expliquen els següents fenòmens? les primeres setmanes de portar-lo al seu nou lloc de passeig, mentre dormia movia les potes com si corrés (4 potes sincronitzades, és espectacular veure-ho) i en altres moments només movia les dues mans com si gratés a terra buscant quelcom.

Un altre exemple espectacular: un vespre mentre en Quim el passejava van trobar una gosseta, propietat d'uns punkokupes que va saber com fer-lo jugar, s'hi van estar força estona i dies després en Pirata encara recordava i reolorava l'escena de jocs. Doncs bé, dues nits després en ple somni els "espasmes" van esdevenir envestides fornicadores que van durar una bona estona, fins que el vaig despertar perquè m'estava començant a preocupar; el quisso va obrir els ulls i aixecar el cap mentre encara li durava la fantasia (dominació, reproducció... qui sap) i els consegüens espasmes pèlvics.

La tercera ocasió més clara ha estat aquesta nit. Normalment -cada dues nits aproximadament- el sentim bordar en somnis, de manera molt fluixeta però clara, a vegades amb moviments de potes i d'altres no. Aquesta nit però li hem sentit un soroll diferent, el "bup-bup" normal més uns quants i insistents "grrrrrrrr grrrrrrrrrr" de baralla autèntica. Si comptem que va ser tot just diumenge quan va tenir la seva batussa amb en Dalton, bé, dos més dos fan quatre, o no?

Dalton vs. Pirata

Ahir vam anar de visita a casa d'uns amics que també tenen gos. Teníem previst passar-hi el dia, així que els vam demanar si podíem portar amb nosaltres en Pirata, per a que estigués acompanyat i, alhora, provar de presentar els dos gossos a veure si es feien amics. Ens van avisar que el seu animal és una mica... animal, però que no estava de més provar d'ajuntar-los.

En Dalton, que és com es diu el quisso amfitrió, tot just deu tenir un any i és de mida gran, barreja de pitbull i gos de cacera de pèl curt, té un morro fort i unes mandíbules poderoses. És d'aquella mena que endrapa tot el que pot, no en té mai prou i no fa fàstics a tragar-se el que faci falta, encara que estigui embolicat. Amb les persones és dòcil i carinyós, té una mirada dolça, sap "xocar" la pota, seure, anar a la seva manta quan se li ordena i un munt d'ordres més, i amb els gossos... bé, podríem dir que té un caràcter bastant fort.

Vam arribar amb un obsequi en senyal de bona voluntat -una caixa sencera de galetes per gos-, però en el moment que vam deixar cara a cara els dos animals fora a la terrassa, el desastre ja era inevitable. En Dalton devia pensar "de fora vingueren que de casa ens tragueren" i en Pirata, desconeixedor de l'entorn i les companyies, el primer que va notar va ser un rugit i unes fortes queixalades directes al coll. Van ser només tres segons el que vam trigar els presents en separar els animals, en Dalton -que li passa el cap a en Pirata- sobre seu a queixalada neta i el nostre pobre bitxo terroritzat bordant i intentant tornar-s'hi a cegues (amb èxit nul, val a dir). De seguida vam separar-los en terrasses independents, i així es van estar la resta del dia, sense tornar a ensumar-se més. Quin ensurt tots plegats!

En Pirata va sortir-ne clarament més escaldat, una orella li sagnava força i li vam haver de netejar (el poc que es va deixar) per veure la magnitud de la ferida. Per sort en Dalton té les dents arrodonides, així que en comptes de foradar el que fa és "colpejar" amb la força d'una locomotora, així que el que tenia en Pirata era simplement una esgarrinxada , però al ser una zona amb tants capil·lars l'espectacularitat era més que el que en realitat hi havia. Li vam descobrir també una queixalada al llom que va sagnar molt poquet i no semblava molestar-li gaire, ja que s'ho deixava tocar tranquil·lament. Els nervis, això sí, els tenia a flor de pell, acollonit perdut.

Vam estar visitant-lo tot el dia per torns, vam donar-li les restes del pollastre a l'ast que ens va sobrar del dinar i a la nit, ben bé a quarts d'una de la matinada, vam tornar a casa fent una paradeta primer al seu lloc habitual de passeig per a que desfogués tots els nervis d'aquell dia traumàtic. Què content que estava de tornar a ser a casa!

Ha estat una mala experiència de la que hem après molt: els gossos s'han de presentar poc a poc, primer que es vegin, després ambdós ben fermats per a que s'olorin amb prudència i, quan ja ha passat força estona, deixar-los acostar una mica més. En Pirata mai s'havia rebotat tan clarament a un altre mascle dominador (i això que cada dia n'hi ha una bona pila que se'l repassen sense miraments) i hem arribat a la conclusió que al no conèixer el terreny no va saber cap a on fugir i va preferir plantar cara, per poc que pogués. Nosaltres, a partir d'ara, serem molt més prudents a l'hora d'intentar-lo introduir a cases d'altres gossos.

Problemes tècnics

A tots aquells que heu intententat penjar un comentari i no s'havia publicat. Hem tingut uns problemes tècnics del blog que ja hem pogut sol·lucionar. Els vostres comentaris ja estan penjats. Gràcies a tots pels vostres consells i experiències; de veritat que ens són molt últils!




A partir d'ara, per evitar "Spam" haurem de moderar els missatges, amb la qual cosa potser trigaran una mica en ser penjats.

L’habitació prohibida

A en Pirata sempre li hem prohibit entrar a l’habitació on dormim, principalment pel tema higiènic i també per preservar la pau nocturna (a Osca vam comprovar que un gos roncador, somniador, assedegat o enyorat dels amos pot arribar a ser un corcó si és a la mateixa habitació i amb el morro arriba al nostre coixí).

S’ha acostumat a jeure just a l’ampit de la porta durant la nit, com qui vigila el ramat però, talment com fa la mainada, ha anat provant quin era el límit -el de l’habitació i el nostre-. Més d’un cop l’hem trobat dormint amb el cos fora de l’habitació i el cap a dintre, d’altres cops al llevar-nos ha entrat mig cos i s’ha quedat plantat esperant les manyagues de bon dia; sempre l’hem renyat una mica quan hem vist que traspassava la frontera, però el que està passant últimament ja exigeix mesures més severes.

Quan marxem de casa procurem deixar l’habitació amb la porta ajustada però ai! dos cops que hem arribat a casa a hores intempestives ens hem trobat en Pirata sortint de l’habitació amb postura “cuerpo-a-tierra”, penedit, arrossegant-se talment com un soldat sota filferros, abans i tot de que li haguem dit pas res. Sap perfectament que ha fet quelcom que no està bé i, com els nens, l’actitud de culpabilitat el delata. L’esbronquem, el tenim castigat sense mimos unes hores i sembla donar-se per enterat... o això ens pensàvem!

Fa dues nits vam sentir-lo bordar en somnis (ho fa tot sovint, un dia d’aquest publicarem una entrada “Especial somnis”). En aquell estat entre el son i la vigília vaig detectar que el soroll era més fort que de costum i, mig zombie, vaig aixecar el cap per controlar on era en Pirata. En la penombra una bola de pèl s’arraulia als peus del llit, al vell mig de l’habitació, dormint amb tota la tranquil·litat del món. Mode “bronca” ON -“Pirata! què hi fas aquí, surt! fuig!”. El quisso, com tot animal, va despertar-se desorientat i en comptes d’afanyar-se a sortir el que va fer va ser espaterrar-se panxa amunt mostrant submissió (o demanant manyagues?). En aquells moments de confusió mental l’únic que se’m va acudir va ser anar-lo empenyent fins fora de l’habitació, ell encara boca enlaire i jo repetint -“fuig! buff... fuig!”.

La solució serà tancar la porta per a que no entri? rendir-nos i deixar-lo entrar? repetir-li fins l’esgotament que aquell és territori vedat per ell? S’accepten suggeriments.

Per a ell, no hi ha bitllet.

Ja ho hem viscut un parell de cops, una en primera persona i l’altra com a espectadors casuals, i en ambdós casos resulta desagradable i, en certa manera, incomprensible. M’explicaré: els animals de companyia no poden viatjar en transport públic.

Aquest estiu, durant el viatge a Osca, volíem portar en Pirata a fer excursió pel parc nacional. Tothom que llegeix aquest blog sap que en Pirata és l’animal més tranquil que ha parit gossa. Doncs resulta que no. Que no podíem portar-lo amb nosaltres amb l’autobús llançadora que ens situava en el centre dels itineraris excursionistes. Ni pagant un taxa especial, ni res. No venien bitllet per en Pirata. La resta de la història ja ha estat explicada abans.

Un altra dia, agafant un autobús de línia entre dos pobles, el conductor va fer posar en la plataforma porta-paquets la minúscula maleta on una senyora hi portava a recer i tranquil·let el seu petaner. Asseguts, sentíem, esmorteït pel soroll del motor i el terra de l’autobús, els lladrucs angoixosos de la bèstia que s’havia quedat sola i desemparada entre embalums, farcells i demés paquets. Allà a sota sí que emprenyava el gos, i no pas amb la seva mestressa.

Aquí entrem en una paradoxa. Sí les recomanacions actuals sobre el transport ens diuen que cal potenciar el transport públic, com és que encara no s’ha trobat una solució a aquest dilema, i els propietaris dels animals ens veiem obligats a desplaçar-nos en vehicle privat?

Ja ho entenc que no tots els animals són iguals, ni que tots els amos (igual que fan amb la seva mainada) sabran corregir o controlar el seu gos. Però, i la gran massa que tenim gossos tranquils i educats que no tenen per què molestar més que qualsevol altra persona? Ja ho entenc que hi pot haver gent al·lèrgica, o que tingui por als gossos, etc. Però, i a la que no li faria res viatjar amb animals, ans al contrari, degut al seu efecte socialitzador encara en trauria un profit?

En fi, entenc que és una situació complexa i de difícil solució. Però també crec que s’hauria d’obrir un debat seriós sobre aquest tema, ja que afecta a molt gent, tal com es reflexa en aquesta pàgina web on aprofondeixen més en el tema.

L'últim repòs

L’article d’avui és dels que anomenem “d’utilitat”; parlarem de la mort de les nostres mascotes des del punt de vista pràctic i legal, sense entrar en el camp afectiu per evitar ferir sensibilitats. En tot cas, i esperem que aquest moment trigui molts anys en arribar, ja parlaríem del que significa la pèrdua del nostre estimat company des del punt de vista emocional quan arribés l’hora.

Què passa quan la nostra mascota és malalta i no té possibilitat de recuperar-se? hi ha dues opcions: que es quedi ingressada a la clínica sota supervisió i amb un equip mèdic que li subministri els medicaments que necessiti fins que tanqui els ulls per sempre, o bé ens l’emportem a casa per a que passi els últims moments amb la família que s’estima. I si el nostre animal mor en circumstancies inesperades?

Quan l’animal mor a la clínica, els mateixos metges s’encarreguen de les despulles, però si això succeeix a casa, existeixen dues maneres de donar-li un final digne a la nostra mascota, no només per raons sentimentals, sinó com una qüestió de salut pública convenientment recollida a la normativa vigent (la gestió dels cadàvers, siguin del tipus que sigui, de companyia o de granja, queda articulada en la Llei 10/98 de Residus, Reglament de Epizootias, de 1 de febrer de 1955, Reial decret 2.224/1993 de 17 de desembre, que deroga el RD. 845/1987 i incorpora a la normativa espanyola la Directiva 90/667/CEE i Directiva 92/118/CEE en vigor a Espanya, Decisió 449/96/CEE i Directiva 534/99), es tracta de l’enterrament i la incineració.

La incineració

És el mètode més higiènic. Els amos s’han de posar en contacte amb el seu centre veterinari, amb alguna empresa especialitzada o amb alguna associació de protecció dels animals, per a que es facin càrrec dels aspectes tècnics de la crema. Per aturar el procés de putrefacció del cos mentre no vinguin a buscar-lo, s’haurà de congelar (sí, congelar) l’animal amb els mitjans de què es disposi. La incineració pot ser comunitària o individual; en ambdues es permet als amos presenciar la cremació, i en el cas individual permet quedar-nos amb les cendres del nostre fidel company.

L’enterrament

S’haurà de realitzar en instal·lacions especials preparades a tal efecte (cementiris animals), evitant així la profanació accidental o intencionada, la contaminació d’aigües subterrànies i, en general, provocar algun perjudici al medi ambient. El procediment per a enterrar el quisso seria molt similar al dels humans.

Evidentment tots dos sistemes requereixen certa inversió econòmica, que varia depenent dels “extres” que els amos considerin oportuns.

A la xarxa, a més, existeix una infinitat de cementiris virtuals de mascotes, on es pot veure la fotografia de l’animaló i pensaments, poesies i escrits dels amos a manera d’últim homenatge.

En tot cas, si ens trobem inesperadament en la situació, el que hem de fer és trucar al nostre veterinari de confiança que és qui ens assessorarà en primera instància del que hem de fer amb el nostre company.

Això sí, mentrestant aquest final no arribi aprofiteu per disfrutar amb la vostra mascota i passar-ho el millor possible, ja que en el fons això és el que s’endurà al cel dels gossos.

A l’estiu tota cuca viu

Tal com la mare de la Vivi ha comentat en l’entrada anterior, era d’esperar que després d’haver trobat una puça sobre en Pirata al cap de dos dies li trobéssim, no una paparra, no, dues! La primera la tenia instal·lada al cap, i li vaig trobar jo mentre l’amanyagava. Em va semblar una crosteta inofensiva fins que a l’arrancar-la vaig veure que tenia potes (Iiiiick(2)!!!). Havia picat a en Pirata però era ben plana, així que dedueixo que les pipetes la devien haver mig enverinat, perquè tampoc s’arrapava tant com ho fan les paparres sanes. L’endemà en Quim n’hi va trobar una altra al coll, també “buida” i mig desenganxada.

Pensant-hi crec que la puça també devia estar una mica estabornida perquè em va ser massa fàcil agafar-la. Tot i això, en Pirata es grata més sovint del normal i és ben possible que encara tingui inquilins pul·lulant per sobre seu. Com cada dia està més pelut se’ns fa difícil fer un inventari d’insectes tot i les raspallades diàries (amb les que encara anem traient uns flocs de pèl importants), així que seguirem els consells dels experts i ens n'anirem a la botiga d'animals a comprar un collar i tot allò que ens ajudi a desparassitar l'animal.

<-- Aquí una puça

Aquí una paparra -->

I aquí el que una parella ben avinguda pot aconseguir en moments de picors desesperants:

Rasca i Pica

El Circ de les Puces

Passin i vegin el meravellós món del Circ de les Puces! Les Senyores tenen picors garantits, pels senyors guardem una sorpresa especial que es podran endur a casa i pels més petits... jaja, més emocions juntes que les que mai podran arribar a somniar! No s'ho perdin! Passis gratuïts fins omplir l'aforament!

Doncs sí. Ahir mentre raspallava el nostre amic de quatre potes una puça va emergir entre la pelambrera rossa. Jo mai havia vist una puça en viu i en directe. Al principi no vaig saber què era, fins que poinggg, d'un bot va saltar al sofà. Iiiiiick!!! Sort que quan alguna bestiola m'emprenya sóc infal·lible i no m'aturo fins fer-la desaparèixer (mosquits, mosques, aranyes, formigues, cucs del paper, i d'altres molestosos éssers), així que amb dos dits a manera de pinça i la velocitat d'un llampec, per enveja del nano de Karate Kid, vaig caçar la intrusa abans de que desaparegués en aquell -de cop- immens sofà.

Vaig poder-la observar amb deteniment un cop ben agafada. Li veia les potetes, l'abdomen, examinava el color... vaig intentar-la esclafar com qui rebenta un gra, però res, són indestructibles les punyeteres! La següent opció va ser l'ofegament. Com m'era impossible fabricar una forca de mida puça, i amb els dits tampoc li podia estrènyer la gola, vaig optar per anar a l'aixeta del lavabo i enviar-la a visitar món.

La inquietud, però, no ha desaparegut amb ella. Haurà posat ous? N'hi haurà més com ella per casa i/o per en Pirata? Feia molt que hi era? Com es detecten a temps les punyeteres? i el més important de tot... perquè coi ha aparegut una puça sobre en Pirata si li posem regularment les pipetes amb el líquid miraculós subdermicomegabò d'última generació que les allunya, capa, mata i tota la pesca? Dintre de dues setmanes tocava posar-n'hi una altra, però hem decidit que el millor era untar-lo avui mateix per si les mosques, dic, puces.

Hummm... la paranoia seguirà uns quants dies, i cada cop que en Pirata es grati correrem a raspallar-lo lupa en mà per detectar més inquilins indesitjats. Seguirem informant.

A cagar!!

Avui toca una entrada molt catalana. Tothom sap que la cultura catalana té un enorme component escatològica. A saber: tenim el caganer; ens caguem amb/en tot i tothom; el tió “caga” ous, torrons, etc...i nosaltres ens els mengem!, etc. Doncs bé, en Pirata, que és un gos d’Atura *català* també caga (tot i que no exclusivament per la seva nacionalitat, ja que tots els gossos ho fan). La gràcia és que no només caga (des de que el tenim ensenyat ho fa al carrer) si no que a més fa pets (ventositats, vents o flats expulsats, per aquells amants de lèxic) i rots. I això encara no ho ha après a fer fora de casa.

Pel que fa al rots, mira, encara té un passi. Acabava de menjar, fa unes quantes llepades al vol d’aigua, i ja se sap, que quan un xucla per beure, agafa aire. I l’aire no és gaire amic de l’estómac. Amb la qual cosa, aquest primer torna a sortir per on ha entrat, fent un soroll característic que tothom coneix, i que no és pas gaire diferent en els gossos. Fins aquí bé. Cap queixa, i com si fos un bebè, fa gracia i tot, especialment quan no t’ho fa davant dels morros.

Els pets, ai els pets, ja és una altra cosa. Posant un exemple; estàs a casa escarxofat al sofà, llegint, mirant la tele, o fent el ronso, quan de sobte perceps una flaire estranya. De mica en mica la flaire esdevé pudor. I la pudor t’inunda les fosses nasals en una orgia olfactiva. Estranyat per la catipén, el primer que penses és en el gas de la cuina. Però te n’adones que tens cuina elèctrica. Llavors abaixes el cap i trobes en Pirata ajagut als teus peus amb una expressió de plaer absoluta...Reflexionant, relaciones una cosa amb l’altra i descobreixes que els pets dels gossos no fan soroll, però sí que fan molta fortor.

Àlbum de fotos

En vista de que el club de fans va en augment i que fa temps que no posem cap imatge d'en Pirata fent de les seves, l'entrada d'avui és en format àlbum amb les fotos comentades de vacances i excursions.

Aquestes dues fotos les hi vam fer mentre dinàvem a un restaurant de Torla. Ens van deixar entrar amb el gos, però per no molestar els altres clients ens van donar una taula al costat de la cuina, i sort en vam tenir perquè era un racó encantador al costat d'una antiga llar de foc. En Pirata de tan tranquil que estava es va a dormir entre la taula, la meva cadira i la llar. La cambrera va flipar quan el va sentir que roncava!

Recordeu que el vostre gos és ambaixador dels altres gossos allà on va. Si el teniu ben educat, net i seguiu unes mínimes normes de comportament i respecte als altres facilitareu que, en properes ocasions, els propietaris de restaurants, hotels, botigues, etc., acceptin de més bon grat deixar entrar un quisso al seu establiment.

Una altra foto d'en Pirata en remull, aquest cop
en un riuet proper a l'hostal d'Osca on ens vam
allotjar. A que se'l veu feliç?

Aquest primer pla el va aconseguir la nostra companya Cristina, amb qui vam anar a fer una acalorada excursió per Olot (dia en que vam conèixer la Vivi)

Instantània d'un dels moments de descans en la llarga excursió al Parc d'Ordesa. Tingueu sempre aigua a l'abast!

La "campinya" aragonesa de què disfrutavem només sortir de l'hostal. En aquests camins vorejats per murs de pedra seca en Pirata corria deslligat ensumant-ho tot. Prop d'aquest punt, hi havia un ramat d'ovelles
que cada dia pasturava pel camp polisportiu del poble. En Pirata les va sentir i olorar, mostrant el seu interès amb el cap ben alt i una pota davantera mig aixecada, llàstima que no s'hi vegi perquè la genètica ja li deia que allò era feina seva!

Els viatges d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar algunes sortides, però aprofitant les vacances hem aconseguit fer un intensiu d’exteriors. Potser el primer que cal comentar és l’aversió inicial que sentia en Pirata a l’hora de pujar al cotxe, no li feia gens de gràcia perquè era un espai tancat, però a força d’anar-lo portant a munt i avall ha après que sempre que el fem pujar al cotxe el duem a un lloc nou i interessant. Com sempre s’ho acaba passant bé cada cop és menys reticent al viatge.

Fins fa ben poc la manera de fer-lo entrar al maleter era que en Quim l’agafés a coll-i-be i el diposités amb cura allà on li tocava, però això de deixar de tenir contacte amb el terra no li agradava gens al gos i es retorçava entre els braços per aconseguir escapar-se’n. Ara, que ja ens el coneixem una mica més, hem trobat la manera d’orientar-lo per a que ell solet entri: primer li deixem olorar la part del darrere del cotxe per a que es vagi fent a la idea, després entra en joc la seva odia quan donem copets als punts clau on ha de posar les potes del davant per donar-se impuls, quan es veu preparat, entra en acció el tacte, posant les potes davanteres al graó que prèviament li hem assenyalat i, voilà! amb un saltiró (i una empenteta al cul per ajudar-lo) en Pirata ja és al seu compartiment esperant les nostres manyagues de premi.

Tan bé va aquest sistema que en els últims trajectes ell sol, només notar que obrim el maleter, ja busca la manera de saltar-hi amb més o menys traça. Ja sabeu que al principi, per tal que s’acostumés al vehicle, vàrem començar amb trajectes curts, però ara cada cop els desplaçaments que fem poden ser més llargs. S’ha acostumat doncs al moviment del vehicle i fins i tot es pot adormir en les llargues hores d’autopista!

Qui no té feina el gos pentina

És estiu i, com acostuma a passar, fa calor. Els gossos duen tot l'any un abric de pells que els va de les parpelles a les plantes dels peus ambdós inclosos amb el que d'aquesta calor no se'n poden escapar. Si sumem a això que els quissos no suen com nosaltres, sinó que refresquen el seu cos a força de treure la llengua, ens n'adonarem del que els costa fer front a aquesta època de l'any.

La raça d'en Pirata és de pèl llarg i, tot i que el vam pelar només adoptar-lo, ara ja llueix un bon mantell. No sabem si per esponjar una mica el pelatge, o per alleujar una mica el pes d'aquest, o senzillament perquè és l'època de "muda", últimament se li cau un munt de pèl. Quan el tenia curtet, diguem uns dos centímetres, no era tan espectacular com ara que cada unitat pilosa n'hi fa deu. Ara, si ens descuidem una mica, el pis sembla un poble abandonat de l'oest amb les volves rodant cap als racons. Curiosament alguns altres gossos de pèl llarg amb qui coincidim habitualment al passeig també estan passant el mateix procés, i jo diria que fins i tot se'ls veu més prims (consell, no li digueu a un propietari aprensiu que veieu el seu gos més prim... podeu sumir-lo en una depressió "no-cuido-bé-el-meu-gos" molt profunda).

Per evitar les volves gegants corrent per casa ("-ai, us heu comprat un puf nou!" "-...err... no.") el que fem és raspallar diàriament en Pirata amb un raspall que combina pues metàl·liques per un costat i pues suaus per l'altra. Es nota que li encanta perquè s'hi posa bé per a que arribem a pentinar-li tots els racons, menys la cara i els peus que no acaba de fer-li gràcia, tot i que acostuma a ser on té més nusos.

Aquesta pràctica va molt bé per desfer-se dels pèls morts, que queden al raspall i no pel terra, ni són més motius d'estossecs del gos quan es llepa per arreglar-se (sí, els gossos també poden vomitar boles de pèl), s'eviten nusos -futures rastes-, a més de reafirmar el vincle afectiu. Així com les mones es treuen els polls en senyal de respecte, l'amo i el seu gos disfruten d'una sessió de mimos extra mitjançant el raspallat. Tant és així que en Pirata ronca com un gat en certs moments i arriba a contagiar-se i llepa amb dolçor el raspall, la mà o el que tingui més a l'abast del company que el pentina.

Quan els cadellets neixen són rentats assíduament per la seva mare amb llargues llepades, potser és aquest record el que fa que en Pirata (i els altres gossos, suposo) s'entendreixin i se sentin feliços, protegits, nets i estimats. Com veieu és un cúmul d'avantatges pentinar el gos, és un exercici relaxant que estimula la confiança, així que, ja sabeu, si mai teniu gos no deixeu de fer-ho!

Pirata, vine!

Amb en Pirata em après que quan s’adopta un gos, s’ha de ser pacient. Igual que nosaltres hem d’adaptar els nostres horaris a allò que comporta incorporar un nou membre a casa, ell s’ha d’adaptar a nosaltres. Per això em de premiar les coses que volem que faci (les carícies, les paraules dolces i “llaminadures” per gossos són ideals per aquest fet) i rebutjar contundentment allò que no desitgem; normalment nosaltres ho fem amb un NO! vehement. Així, de mica en mica en Pirata ha anat aprenent diverses ordres com ara “Vine!” “Cap aquí!” “No!” “Quiet”, i últimament comença a respondre a “Seu!”.

Més endavant ja parlarem més profundament de les ordres i com implementar-les; el cas és que durant aquestes vacances, a força d’estar molt amb ell, em aconseguit “imprimir-nos” o “fixar-nos” com a part de la seva “família”. Durant les excursions per terres aragoneses, allà on no hi havia perill d’atropellament, estimbament, etc. deixàvem que en Pirata corregués lliure. En aquests passejos, de mica en mica i donat que no coneixia l’entorn, no només ha après a confiar en nosaltres a l’hora de guiar-lo, si no que va començar a seguir-nos allà on anéssim sense haver d’estar cridant-lo contínuament i àdhuc a esperar-nos quan ell s’avançava massa.

Ara és un plaer dur-lo a passejar per entorns controlats (mai en llocs on es podria despistar i prendre mal, com llocs amb trànsit o molts vianants). Ell sol va fent i quan “veu” que t’has allunyat de seguida et ve a buscar!

Així, per tots aquells que adopteu un gos, les claus per que us segueixi allà on aneu són les següents:

1. Paciència.
2. Dur-lo molt a passejar. Primer lligat amb la corretja i anar “cantant” les ordres que vols que respongui.
3. Deixar-lo lliure en entorns controlats. Si veieu que se us escapa, mai correu rere seu (a no ser que hi hagi molt de perill). Ell ho interpretaria com un joc o que encara pot avançar més i només aconseguiríeu que s’allunyés.
4. Quan fa alguna cosa bé, feu-li veure amb manyagues, carícies o “llaminadures”.
5. Paciència.

El procés d’adaptació d’una gos adoptat és lent, hem de tenir en compte que l’animal ja ha tingut una vida, i que malgrat ell també tingui moltes ganes d’agradar-nos (de fet li acabem de fer un favor, i ell ho sap), cal pensar que tot és nou per ell.

Però sobretot no patiu, tot i que al principi pugui ser frustrant, quan comença a respondre al seu nou nom, o a fer cas d’allò que li dius, la recompensa és infinita.

En una entrevista, ja ho deia un pastor del Pirineus, quan li preguntaven per què s’estimava tant als seus gossos: “Els gossos no m’han fallat mai, hi ha persones que sí!”

Qui és qui?

Una de les coses més boniques que implica tenir en Pirata és la seva capacitat per fer que nosaltres sociabilitzem amb altres persones. Ja varem explicar en una entrada anterior que allà on passegem normalment a en Pirata anem coneixent poc a poc o tothom que hi va. És divertit veure com ens coneixem tots gairebé exclusivament pel nom del gos que ens acompanya. Així parlem que ens em trobat la “Peluda”, en “Marley”, o “O Rei”, quan volem dir que em parlat amb els seus amos. Àdhuc hi ha una certa afinitat entre els que tenim gossos d’Atura, sembla que ens mirem com dient “que ben parit és el nostre gos, eh!”.

Però aquest fet no només queda circumscrit a la zona de passeig. El primer diumenge de vacances, en una excursió al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, mentre ens arreceràvem del sol punyent sota uns arbrets, amb la llengua d’en Pirata un pam més enllà del morro, ens varem trobar amb la Vivi i els seus amos (la Laura i l’Antoni. Gràcies per les fotos!). La Vivi va aturar-se ràpidament al costat d’en Pirata intentant compartir l’escanyolida ombra, i de seguida varem fer-la petar amb la Laura i l’Antoni, sorpresos com nosaltres de la semblança (gairebé són idèntics) entre els nostres respectius animals. Així és com varem compartir algunes experiències sobre la Vivi i en Pirata, i acabarem per immortalitzar el moment de la trobada entre els dos quissos (quin gran invent les càmares digitals i el correu electrònic!). Malgrat que Vivi era una femella, contràriament al estàndard de la raça, i tal com es pot apreciar, ella era lleugerament més grossa que el Pirata (el pèl també hi fa molt).

Qui és qui? (A la l'esquerra, la Vivi. A la dreta, en Pirata.)

Realment va ser una trobada entranyable i molt agradable.

I, pot ser que hagim encetat un d'aquell capítols de culebrot sudamericà? "Yo soy tu helmana, mi amol"...

Otitis!

Fem avui un altre breu incís en la narració de les aventures estiuenques per donar un nou comunicat mèdic.

El fet és que l'última setmana de vacances vam tenir temps per dur en Pirata al veterinari, aquest cop per repassar acabats, és a dir, treure-li el carrall de les dents, tallar-li les ungles i revisar ulls i orelles. El tractament bucal exigeix una sedació important del gos, per això el vam anar a deixar cap a les quatre de la tarda i no vam poder tornar a buscar-lo fins ben bé quarts de vuit del vespre.

Aprofitant que en Pirata estava adormit van fer-li la neteja dental (que li ha anat la mar de bé, sembla més jove i tot) talment com ens la fan als humans, amb la bona notícia que no li van trobar cap dent picada, cosa normalment inusual en els gossos. Ara sí que val la pena donar-li aquells ossos anti-carrall amb els que disfruta tant.

A més de les dents, van poder examinar-li l'ullet buit que té per si el tenia net i sa. El metge ens va explicar que tal com el té, tancat per naturalesa, ja és prou garantia de que no se li infecti, però si mai veiem que pot dur-li problemes el que es pot fer és tallar una miqueta de parpella superior i inferior i unir-les cosint, així ja no hi ha cap mena de risc. En aquest aspecte, de moment, el deixarem com està per evitar-li més estrès.

També va haver-hi ocasió de tallar les ungles, que de fet ja les tenia prou arran però al ser inexperts en això de la salut canina ens volíem assegurar que la mida fos la correcta. Sí que li van retallar una mica les ungles dels espolons, que al no fer contacte amb el terra no es desgasten i poden arribar a cargolar-se de tal manera que es clavin a la carn.

Repassats tots aquests punts, quedaven les orelles. Havíem observat que en Pirata feia cada cop més el seu característic "flap, flap, flap" sacsejant el cap, sobretot al despertar-se, però com que des de que el teníem que ho anava fent ens semblava que era normal... doncs no, resulta que tenia una otitis galopant a tots dos pàmpols de feia ja temps! per això quan es gratava deixava anar gemecs (i nosaltres pensant que era de plaer, ai pobret!). El veterinari ho va veure de seguida perquè les orelles, per dintre, eren plenes d'una cera marró fosc molt lletja, cosa que es veu que no és normal, que els gossos han de tenir l'orella neta i rosada fins allà on es pugui veure.

Va receptar-li (i proporcionar-nos al moment) unes gotes, tres al matí, tres a la nit, durant quinze dies per anar traient tota la porqueria i alhora evitar infeccions. Ens va ensenyar com administrar-se-les i com fer-li un massatge per a que el líquid s'impregnés bé per tot arreu.

En Pirata tots aquests dies, més o menys, s'ha deixat fer la cura sense posar-hi gaire resistència. No li agradava gaire notar les gotetes caient en l'oïda, però com abans ja l'amanyagàvem i netejàvem la porqueria amb uns cotonets secs, semblava més predisposat a deixar-se medicar. El massatge posterior era, definitivament, el que més li agradava de tot l'assumpte.

Ahir mateix vam acabar amb el tractament i hem de dir que no hem tornat a sentir ni un "flap" des de fa uns dies. Les orelles ja les té ben netes -"la prueba del algodón no engaña"- i ja no es grata, així que suposem que ha estat una altra prova superada amb èxit, que d'alguna cosa ens ha de servir tragar-nos totes les sèries mèdiques de la tele!

De vacances a Osca (3era Part)

Tempesta d'Estiu

Era l’últim dia abans de marxar d'Osca. Al matí havíem visitat una vall propera a la d’Ordesa (Valle del Bujaruelo), però l’aproximació d’una tempesta d’estiu ens va fer sortir-ne. Arribàvem a l’alberg més o menys descansats i encara ens quedava tota la tarda. Així que vaig decidir fer un PR que duia de Linàs de Broto (el poblet on teníem l’alberg) fins a Yosa, deixant reposant a l’Eva. La guia posava que el recorregut era d’1 hora i 2/4, així que tenia temps de sobre. Per sentir-me una mica acompanyat vaig endur-me en Pirata. Com sempre, ell va agrair poder sortir i sentir el vent directament al musell. Seguint les indicacions del plànol i de les senyalitzacions, vam enfilar cap al meu destí. Era curiós com en Pirata anava seguint el corriol (que no feia més d’un pam) rere meu, tot inclinant el cap una mica cap a l’esquerra per fixar el seu ull “bo” en la meva figura. Les vistes eren esplèndides, tot i que el camí era molt cansat ja que en un tram hi ha un desnivell de 250 m que es fan amb poc metres. Això va ser el més dur, caminant per un bosc de pi roig amunt i amunt sense mai acabar. La sort era que l’espectacle natural era prodigiós i el cel s’havia tapat una mica, cosa que feia que la temperatura fos agradable, i en Pirata semblava no cansar-se tant com quan camina sota el sol. Quan ens aturàvem a descansar ho fèiem sobre un llit de molsa, envoltats de maduixeres silvestres amb un fruit dolcíssim. La cosa es va complicar en arribar a la carena. Encara quedaven potser ¾ d’hora per arribar al final de l’etapa, quan un mantell de núvols negres i compactes ja cobria el cel. Després de fer un parell de fotografies per l’àlbum naturalístic (s’ho valia) vaig decidir no arriscar-me a ser enxampat per una tempesta en mig de prats alpins, així que molt a contracor vaig decidir retornar pel camí de les maduixeres. Va ser un decisió encertada, per què a mitja baixada els primers llampecs ens sorprenien, i unes gotes esporàdiques feien que em poses el paravents. Les fulles del bosc de moment semblaven donar-me tota la cobertura que havia de menester. Tanmateix, l’esperança d’arribar aixuts a l’alberg es va esvair quan vam rebre els primers impactes de petites pedres de glaç. Veien que la cosa es posava malament vaig buscar aixopluc sota un petit faig que creixia al peu d’un potent pi roig, amb la idea de deixar passar la calamarsa i quedar una mica arrecerats. Amb el meu cos i l’impermeable que havia tingut la precaució de dur, tapava en Pirata, que en notar que començava a ploure fort, va arraulir-se entre els meus genolls com un nadó atemorit.

Semblava que la tempesta no amainava, tot i que els llampecs i la calamarsa ja havien passat de llarg, i ja anava ben xop. Així, que vaig decidir seguir endavant per no agafar fred. En aixecar-me, en Pirata va perdre la seva protecció, i em buscava per evitar mullar-se (es clar que no li agrada la pluja). Nogensmenys, era l’hora de marxar i amb paraules d’ànims vaig aconseguir que no es preocupés de la pluja i seguís endavant. En un moment varem quedar els dos molls fins als ossos. De tant en tant, en petites pauses que feia per evitar algun obstacle, en Pirata aprofitava per espolsar-se l’aigua del pèl amb aquell moviment de sacseig tant característic dels gossos. Segur que m’estava maleint per dins, tot i que no el vaig notar en cap moment cansat o contradit, i va seguir-me estoicament sota la pluja a bon pas (suposo que volia arribar tan ràpid com jo a un lloc sec). Finalment varem arribar a l’alberg completament xops, on l’Eva ja ens esperava somrient i, previsora com sempre, amb unes tovalloles a punt.

Va ser tota una aventura!

De vacances a Osca (2ª part)

Doncs bé, ja érem a terres aragoneses, a punt d'entrar a l'alberg. Resulta que de tan casolà que era l'allotjament vam haver d'anar a buscar el "recepcionista" al bar, no penseu malament, resulta que el mateix home feia d'hoteler, cambrer i el que fes falta. L'habitació era acollidora, de seguida vam trobar un racó per en Pirata i, mirant per la finestra, vam descobrir perquè ens deixaven dur el gos amb nosaltres: els de l'alberg tenien dos gossos d'atura al pati! Vam observar de seguida que un era mascle i l'altra femella, més que res perquè estaven en plena sessió reproductora. Els vam deixar intimitat per dedicar-nos a planejar l'estada, que a Osca hi ha molt per veure.

El matí de l'endemà vam descobrir que no és bona idea deixar el menjar del gos en el seu plat massa hores seguides, si no vols que les formigues aragoneses t'organitzin una bacanal amb rècord d'assistència. Solucionat el problema, esmorzats i amb la bosseta de pícnic que els de l'alberg ens havien preparat, vam posar rumb al Parc Nacional.

Pels qui tingueu gos i hi vulgueu anar en els mesos de juny, juliol i agost, heu de saber que no es pot pujar amb cotxe particular al punt del parc des d'on surten els caminois macos. Hi ha un servei d'autobusos que passen amb molta freqüència des de Torla, però no us hi deixaran pujar el gos, així... què s'ha de fer? Seguint instruccions de l'Amador, l'home orquestra de l'alberg (i guia de muntanya titulat), vam aparcar a les afores de Torla (1.033 m) per, des d'allà, trobar un PR (petit recorregut) que ens acostava per un corriol encantador fins al Puente de los Navarros (1.060 m) on s'agafa el GR -11. Aquest recorregut ens portà fins un prat idíl·lic (1.301 m) solcat per rierols d'aigua fresca i sembrat de flors de tots colors i, tot seguit, fins l'aparcament d'autobusos a dalt el Parc.

En Pirata havia anat seguint-nos tota la estona sense cap dificultat, deixant algunes gotetes per marcar el camí com en Patufet amb les pedretes. Segons les normes del Parc s'han de dur els gossos lligats i, a la zona francesa, no hi poden entrar. Tot i això nosaltres sempre duem en Pirata amarrat per evitar que es faci mal i guiar-lo en els trams més perillosos. En el prat que he comentat abans va disfrutar d'allò més posant les peülles en remull i bevent d'aigües cristal·lines. Se'l veia cansat però feliç.

Ja hi érem, suats i esbufegant només per haver-nos aproximat a peu allà on tothom arriba fresc com una rosa gràcies als busos amb aire condicionat. Un munt de famílies equipades amb bastons de fusta envernissats recent comprats i bambes als peus (bah! aficionats), ens miraven com si fóssim extraterrestres sobre tot perquè en Quim s'havia oblidat el barret i, per pal·liar els efectes del sol, va enrotllar-se una samarreta al cap com un xeic àrab. L'estampa era, si més no, curiosa de veure.

El recorregut en teoria començava allà, amb un munt de cartells explicant la mar de bé les rutes a fer. Hores de caminar per camins amples i ben cuidats, arbres monumentals, el riu saltant alegrement al nostre costat... preciós. En Pirata aprofitava totes les ombres que anava trobant i sempre que l'aigua era a prop li fèiem acostar per que es refresqués. Sota un pont, a la fresca, vam dinar allò que ens havien preparat com a pícnic. En Pirata, com l'havíem anat alimentant amb trossets de barreta de pícnic per gossos no va fer gaire cas del seu menjar i va preferir tornar a posar-se en remull una estoneta.

Una mica més recuperats vam seguir l'excursió fins als salts d'aigua de les Gradas de Soaso (1.778 m), lloc on vam decidir plegar veles i tornar per on havíem vingut, que portàvem quatre hores caminant i el cotxe ara ens quedava 700 metres més avall i 8 km enllà. Dit i fet, cap aball que fa baixada arrossegant les nostres ànimes en pena sota el sol inclement, en Pirata panteixava content cercant la ruta més ombrívola possible i tothom amb qui ens creuàvem semblava més saludable que nosaltres, però el lloc era maco i el sacrifici s'ho valia.

Un cop tornats a l'aparcament del parc vam decidir, oh gent agosarada, tornar per la carretera en comptes de pel GR, ja que el paviment era menys carregós pels nostres adolorits peus. No sé si vam fer bé o malament, la veritat és que jo em sentia com una participant més de "La larga marcha" de Stephen King i en Pirata, després d'uns quants quilòmetres de trepitjar asfalt calent,
de trobar-se camí recent asfaltat i untar-se les potes de quitrà, d'haver-se d'aturar cada deu minuts per deixar passar un sorollós autobús de baixada o pujada, de gairebé no trobar cap ombra i de només poder beure en uns petits salts d'aigua... era un gos, com a mínim, menys feliç que feia unes hores.

Tan dura va ser la baixada que en un revolt on hi havia una roca una mica més alta que les demés i oferia un metre quadrat d'ombra en Pirata es va asseure i ja no es va voler moure més. Entenent-lo perfectament ens vam solidaritzar i, com vam poder, ens vam arrupir en aquells pams a recer del sol com bandits de l'oest. Gairebé faltava que sonessin trets de revòlver fent saltar estelles de la roca, tan erma i trista era l'estampa. Una bona estona després vam veure que la única sortida era seguir caminant... sol, asfalt, set, autobusos amb turistes curiosos enganxats a les finestres mirant-nos des de les alçades... quilòmetres, maduixes salvatges de la mida d'un pèsol, una cova amagada i poc visitada, calor... assolit el tram més llarg ja érem de nou al Puente de los Navarros, més carretera, Torla sempre més lluny del que semblava, calor... finalment, el cotxe en la distancia. Treure's les botes, ventilar el cotxe, deixar que el gos ens maleís els ossos ajagut al primer lloc que va trobar... què bonic és el Parc Natural d'Ordesa, no hi aneu amb gos en temporada alta a menys que sigueu professionals o massoques.

I això només va ser el primer dia. Demà us explicarem les conseqüències de tal caminada i de com vam passar la resta de vacances.