Consciència

S'acosta l'estiu, època de vacances, calor i, malauradament, abandonaments. Al blog El Pollo de Goma avui s'hi ha fet una reflexió sobre el fenomen que val la pena que llegiu atentament i en feu difusió. Si sou habituals lectors del nostre blog ja no farà falta que us fem un discurs sobre la monstruositat que representa desfer-se del gos de casa, però no està de més saber que existeixen alternatives a l'abandó.

Per part nostra, a més de mantenir viu aquest blog sobre l'experiència d'adoptar un gos, estem en contacte amb l'Anna Punsí preparant-nos pel reportatge que gravarà amb el seu company Jacint sobre el fenòmen dels gossos orfes i la segona oportunitat que se'ls pot oferir.

Us heu plantejat mai què els passa als gossos abandonats? hom pot pensar que, com tenen instint i un gran olfacte, poden "caçar" i trobar aigua fàcilment. Això és el mateix que creure amb la capacitat de l'home de carrer per sobreviure en una illa deserta pel sol fet que som suposadament intel·ligents. Només cal veure les penúries que passen els famosets a la seva illa-concurs i sabrem que no és tan fàcil. Fem un recull:

• Molts gossos orfes acaben atropellats al rondar per les carreteres que, creuen, els poden dur de tornada a casa.
• D'altres moren enverinats per menjar quelcom en mal estat, o emmetzinat directament per algú amb mala bava.
• N'hi ha que tenen sort i són acollits a protectores a la espera d'una família que els adopti.
• Uns ronden per pobles i urbanitzacions acceptant la caritat d'algun veí a qui li han sobrat restes del dinar.
• N'hi ha molts que pateixen mals tractes de gent que no els vol als seus terrenys, els paren paranys, els disparen, colpegen, etc. i acaben agafant por a qualsevol ésser humà que se'ls vulgui acostar.
• Molt pocs tenen la sort de ser adoptats directament per alguna ànima caritativa.
• Els que per seguir una femella en zel van escapar de casa, a vegades són recuperats pels propis amos gràcies als senyals d'identificació (tot i que n'hi ha d'amos espavilats que aprofiten l'avinentesa per desentendre's del quisso).
  
• I, finalment, n'hi ha que es converteixen en "cimarrons", en "montarassos", unint-se en un ramat de gossos de diferents races, mides i colors per saquejar el que poden d'on poden. En Quim ha vist alguna colla d'aquestes a l'illa d'Eivissa, per exemple. Són famílies quadrúpedes creades per la necessitat, volten pels abocadors rebuscant entre les deixalles, s'aparellen i crien sense cap mena de control i de tant en tant poden arribar a atacar bestiar de la gana que tenen, amb el que són susceptibles de patir totes les penúries anteriorment citades. Els Ajuntaments afectats tenen serveis de caça i captura d'aquests animals, a vegades aposten per la seva reinserció a la societat, altres cops tenen menys escrúpols.
  

Els gossos rodamón, aquells que una vegada van tenir una llar, són gossos domesticats que han hagut de passar per la traumàtica experiència de tornar-se salvatges i, d'això, n'hi ha que se'n recuperen i d'altres que no, però tots queden marcats de per vida amb pors i inseguretats.

D'històries colpidores la xarxa en va plena, per això, si mai esteu temptats de sucumbir al caprici passatger de tenir un gosset, penseu-vos-ho dues (tres, cinc, quinze) vegades perquè amics, després no hi ha marxa enrera que valgui, si voleu tenir la consciència neta.