The Mitjó Game, V.0.2.

Ampliat i millorat. Ja fa molt vaig comentar l’afició d’en Pirata per jugar a estirar la corda, o més aviat el mitjó, doncs bé, en els últims dies el joc ha pujat de nivell. En Pirata en quan nota que estic disposada a jugar i, en comptes de perseguir-nos amunt i avall del menjador com fèiem fins ara fins acabar rebentats, ha agafat la costum de girar en rodó i anar directe a buscar el famós mitjó. S’acosta com qui no vol la cosa i em provoca subtilment per a que li agafi de la boca. Un cop ha aconseguit que piqui s’esdevé una sessió llarga i intensa d’estirar, ara tu ara jo, la mar de divertida. Ell es planta al terra intentant quedar-se immòbil, però com el terra és polit l’únic que fa és lliscar inevitablement.

Sempre el deixo guanyar quan veig que realment s’hi ha esforçat prou, diuen que això per l’autoestima va d’allò més bé! Hi ha moments que el faig patir una mica, li estiro fins que el perd i llavors es posa a saltar amunt com un boig, reposant alguna pota sobre meu per donar-se més impuls. És increïble que encerti tants cops a caçar el mitjó enmig del frenesí juganer.

Quan ja no pot més s’endú el seu trofeu al llitet i, si intento prendre-li, es gira d’esquenes per a que no el pugui abastar. Hi ha moments de calma on em deixa que m’hi acosti, però és una trampa! En quan intento tocar el mitjó me l’aparta amb la pota com si fos un “regate” de futbol i em deixa amb un pam de nas. Cada cop ens ho passem millor amb aquest, gairebé l’únic joc genuí al que en Pirata sap jugar. Provaré de, un dia d’aquests, endur-me el mitjó a la zona de passeig a veure si aconsegueixo fer-lo jugar fora de casa. A veure si pica!

Carícies matinals

Si quelcom ha canviat radicalment des que en Pirata ha entrat a la meva vida, és el llevar-me ben d’hora. Abans, apurava al màxim. Ara, en canvi, haig de despertar-me molt aviat pel dematí per dur-lo a passejar una estona abans de marxar a guanyar-me les garrofes. Malgrat no negaré que sovint és dur, i més ara que a la matinada ja es comença a notar com s’acosta el fred de l’hivern, la veritat és que m’encanta veure com en Pirata s’espolsa la son de les orelles (literalment) i badalla mentre em rento la cara. Però el millor moment, tot i que un pèl emprenyador, és quan em calço assegut al sofà. En sentir el fregar de la tela del sofà en asseure-m’hi, ell apareix immediatament i amb el morro m’aixeca la mà per què li facis carícies. Quan em resisteixo als seus jocs, per què vull acabar de posar-me el mitjó o cordar-me la sabata, encara em les parpelles enganxades per la mandra, em comença a fer aquelles petites mossegadetes amb els incisius com per cridar-me l’atenció. Si segueixo sense fer-li cas s’estira a terra, d’esquenes, i es mou d’un costat a l’altre com una serp que no pot avançar, amb les quatre potes a l’aire i fent esbufecs. És realment divertit, i mai em puc resistir de fer-li quatre manyagues en el tors. Que n’és de “punyeteru”.

La resposta és en el vent...

Aquest migdia he aprofitat que feia bon temps i tenia una estona per passejar en Pirata. Feia un bon solet, fins i tot un pèl calorós, però es veia compensat en escreix per un brisa d’allò més agradable, tant per temperatura com per velocitat. El fet és que he notat que jo no era l’únic que gaudia del ventet, per què quan arribava una ràfega de vent, en Pirata immediatament aixecava el cap d’allò que estigués ensumant, i dirigia el morro enlaire per sentir a les seves barbes tota la glopada de frescor. Semblava ben bé que li agradés molt.

La cara de satisfacció d’en Pirata m’ha fet pensar-hi. Per què li agrada tant el vent a la cara? Després, he recordat el comentari de fa alguns dies d’en Quim Bou, i he conclòs que ho fa per rebre, en un sol cop de vent, la màxima quantitat d’informació olfactiva, talment com si fos una antena.

Això m’ha portat a una altra reflexió: Quin paisatge percep en Pirata? En tractar-se d’un gos cec (o gairebé) segur que el seu entorn no és el mateix que el que percebem nosaltres. Com dèu “visualitzar” allò que l’envolta? Segur que ha d’estar ple d’ombres amb olors i sons propis...

Com diu la cançó de Bod Dylan, segur que “la resposta és en el vent”...

Noticiari mèdic

"Aquí Eva, la reportera mèdica més dicharachera de la xarxa. Efectivament Quim, el seguiment de l'otitis d'en Pirata ha tingut novetats importants en els últims dies. Les gotes que el metge ens va receptar han anat d'allò més bé i després d'una segona aplicació gairebé no ha sortit porqueria. Ens congratulem per l'esdeveniment i esperem que a la tercera i última aplicació es doni per tancat el tema. Eva Piratilla, TV3, la xarxa."

Seguiment mèdic

Com comentàvem fa uns dies, arrel de la topada amb en Dalton, en Pirata tenia una petita ferida a l’espatlla que va derivar a una infecció epidermica galopant. Això va fer que el duessim a cal veterinari, on ens van receptar un tractament de xoc, el qual consta de diverosos components antibiotics i antidetot. Doncs bé, el medicament està funcionant adequadament i la ferida d’en Pirata cada cop té més bona pinta, fins al punt que ara ja gairebé no és res més que una taqueta vermelleta amb una petita crosteta (així, amb diminutius a per tot arreu).

Pel què fa a l’otitis millor que l’Eva us n’informi, ja que és més ella qui en fa el seguiment.

Les coses són així, i així…aiaiai… :P

El toc màgic

Els qui tenim gos ens esforcem en trobar la millor manera de fer creure el nostre animal: busquem com s’han d’emetre certes ordres verbals, quins signes de tota mena ens seran útils i prou precisos, intentem alhora transmetre’ls al quisso per a que aprengui a obeir, que realitzi alguns trucs, tot a força de repetició i paciència. Però hi ha moments excepcionals on la casualitat –o el que sigui- ens ajuda de manera totalment inesperada.

Això és el que va passar un bon dia en el que intentava sortir de casa deixant-hi en Pirata tot sol. Ell s’anima sempre que sent que agafem les claus i ens acostem a la porta i aquell dia no era menys, així que se’m va acudir –una mica apurada per les presses- de parlar-li com si es tractés d’un nen, explicant-li que me n’havia d’anar a treballar i que ell s’havia de quedar a casa, que jo tornaria al cap d’unes hores. Tot això li vaig dir donant-li uns copets bondadosos al cap, com qui li intenta fer entendre quelcom a un avi que ja no hi toca gaire, donant-li alguns tocs reconfortants a l’espatlla.

El toc màgic dels copets al cap va funcionar de manera brillant, en Pirata es va quedar assegut ben dret, quiet, deixant-me marxar tranquil·lament sense fer cap escàndol. Em vaig sentir com aquell hipnotitzador que agafava gallines i les deixava garratibades només posant-les panxa enlaire. El truc li he traspassat a en Quim, que en els últims dies l’ha fet servir un parell de cops i ha quedat al·lucinat de que funcionés tan bé.

Un altre toc màgic que encara he d’assajar uns quants cops més és “la cançó de bressol”. Fa un parell de vespres per aconseguir que en Pirata es quedés adormit al seu llitet l’hi vaig acompanyar, aconseguint que s’hi jagués i tot seguit mentre l’acariciava suaument, en veu molt baixeta vaig entonar una cançó de bressol de la que només recordo les primeres estrofes. De fet tampoc en van caldre més perquè de sobte, d’estar amb el cap aixecat ben atent al que li deia va passar a deixar-lo caure com fan els nens de l’anunci quedant-se “roque” al moment.

Des que hem descobert que hi ha certes paraules màgiques que funcionen sense que li haguem ensenyat abans a en Pirata (potser els amos anteriors van fer la feina per nosaltres, clar) ens sentim una mica com Cocodrilo Dundee dominant els animals amb la força de la ment. Casualitat? Sort? El passat que ens ajuda? Qui sap!

Pirata Gourmet

Ja varem explicar en una entrada anterior els provatures gastronòmiques a què varem sotmetre a en Pirata abans no trobarem el producte més adient als seus gustos i a la nostra butxaca i comoditat. Aquest, podem dir, que és un tema resolt, malgrat no descartem encetar una nova tanda de proves, ja que, vist el mercat, hi ha molt i molt productes que encara no em tastat, ni ell, ni nosaltres.

Però aquesta entrada no pretén repetir allò ja dit. Avui voldria explicar les “delicatessen” que en Pirata rep com a premi o regal i que em observat que li agrada més. Ens agradaria, a més, que ens féssiu cinc cèntims del què li doneu vosaltres (o heu vist donar), ja que sempre ens pot ser d’ajuda.

Com sempre intentarem modificar els noms comercials per evitar problemes legals o fer propaganda directa.

En el rànquing de “gormanderies” per en Pirata hi hauria els següents productes:

1. Tonyina Calba, clar. El producte estrella. Només obrir la llauna, en Pirata apareix, com teleportat, a la cuina. Només cal mirar-lo (no sé com ho veu) per què sense dir-li res s’assegui immediatament (símbol internacional caní per “dona-me’n-dona-me’n!”).

2. Iogur GeorogiDan-íssim. Cremós i fresc. De qualsevol gust. El seu envàs gairebé esfèric i de plàstic dur és ideal per agafar-lo amb les dents sense ser destrossat i s’emmotlla ergonòmicament a les llargues llepades.

3. Nervi de Bou. Comprat fa poc mentre adquiríem el nou arnès a mode de provatura. Només acostar-li ja li va clavar una dentallada. És molt dur de rossegar i s’hi passa hores fins que queda rebentat. Quan volem distreure’l o jugar amb ell, només cal agafar-li el nervi i refregar-li pels morros. Automàticament s’inicia un “frenzy” rosegador imparable.

4. Os anti-sarro. Està en la mateixa línia que l’anterior. Però es veu que el nervi de bou ha de ser més gustós, ja que clarament l’ha desplaçat en aquesta llista de preferències.

5. Puré de patates Màgic. Ahir mateix varem fer la prova (de fet és el que ha suscitat aquesta entrada). Primer varem fer un petit assaig acostant-li una mica amb la cullera. Va ser llepada i rellapada fins a quedar neta. En veure que el producte li agradava li atansarem les restes en un vol. En acabat, hom hagués dit que el vol era acabat de rentar, i ni els del CSI podrien haver esbrinat quin era el seu contingut abans que el “devorador” Pirata el repasses. De fet, poso aquest en aquesta posició per què ha estat l’últim a ser incorporat al rànquing. Segur que a mesura que passi el temps anirà pujant en la llista, per mèrits propis.

6. Os anti-sarro de menta. Teòricament porta menta per millorar l’alè. Teòricament. És tou i com de goma dura. Costa més de tallar que de rossegar. A en Pirata li agrada, però tinc la sospita que en fa servir més com un xiclet que com quelcom per rossegar, que al final s’acaba empassant.

7. Galetetes dures-dures. Representa que són “l’snack” ideal. Seques, portables, de diferents gustos, i formes. Ara bé, són tant dures que en Pirata no podia amb elles, i com que tampoc les podia aguantar amb les potetes (com si fa amb els nervis o els ossos per rossegar), les acabava per deixar-les de banda, i les hi havíem d’esmicolar o fins i tot remullar amb aigua. Al final, varem optar per dur-les com a senyal de pau i amistat per en Dalton (ni per això varen servir...).

Pelo, pico, pata

Malgrat els nostres esforços la ferida del clatell d'en Pirata no havia fet més que empitjorar en les últimes hores, així que ahir al vespre vam decidir portar-lo al veterinari. Després d'esperar una bona estona, passant-ho d'allò més bé amb un jove gos d'atura que va fer jugar en Pirata com no l'havia vist mai, vam entrar a la consulta i ens vam trobar la primera sorpresa... el metge no era el de sempre. Després de mirar-se la fitxa d'en Pirata vam anar per feina.

Metge: -Bé, què li passa a en Pirata?
Eva: -Doncs mira, és un mostrari de ferides variades.
M: -Caram!
E: -Sí, tenim una picada de paparra de fa tres setmanes, una mossegada de gos de fa dues setmanes i una ferida molt lletja de fa tres dies que no sabem com s'ha fet.
M: -!!! - el metge agafa en Pirata i el puja amb molta traça al "taulell" inhibidor de moviments.

La picada de paparra que el nostre gos té al cap és el primer que es mira, li retalla amb molta cura els pèls que la coubreixen i veu que s'hi ha fet una mena de gra boterut i dur que en teoria s'hauria d'anar curant tot sol. Si de cas, comenta, seria bo anar-li posant cada dia una miqueta de Betadine.

Les orelles són la següent parada. Es mira l'esgarrinxada made in Dalton i assegura veure-la ben curada. Aprofitant l'avinentesa es mira com ha evolucionat la otitis. La infecció ha desaparegut però el quisso encara té força cera, cosa que podria propiciar una nova otitis, per tant el metge decideix administrar-li al mateix moment una quinzena de gotetes neteja-orelles per acabar de matar el tema. El massatge orellil corresponent i tema tancat. Haurem de repetir la neteja un cop per setmana durant dues setmanes.

Finalment arribem a la pupa estrella del dia. Li explico els fets -...tenia una cicatriu vella molt gran al clatell, fa dues setmanes el van mossegar a la vora, semblava curat però ara li hem trobat aquesta mena d'úlcera que quan es grata la deixa en carn viva, hem fet tal i qual cura però no millora...-, al metge se li dibuixa un somriure burleta sota el nas al sentir l'invent anti-gratera i procedeix a fer-li una ullada a la pupa:

M: -Sí, sí, està clar. Piodermatitis.
E: -???...Piodermatitis?
M: -És una infecció de la pell provocada pels mateixos bacteris de la pell. Si el gos que el va mossegar li va fer una petita rascada just al lloc de la cicatriu, on la pell és més dèbil, és molt possible que facilités una infecció d'aquest tipus.
E: -I què s'hi pot fer?
M: -Si no s'hagués tractat a temps aquesta infecció s'hagués anat estenent sense parar, sort que l'heu portat de seguida! Ara li administrarem una pomada específica que facilitarà que se li formi crosta i eliminarà la infecció. Alhora aquesta pomada calma els picors, així evitarem que tingui ganes de gratar-se.

Dit i fet, el doctor primer de tot rapa la ferida amb mà experta i li deixa una calba ben ampla al voltant del mal. Tot seguit treu una pomada semblant a superglue d'un color groc-pus i li escampa una discreta dosi. Aquesta operació, havent netejat prèviament la zona amb aigua oxigenada, l'haurem de fer a casa cada 12 hores durant una setmana. En teoria en uns tres dies hauríem de veure que ja se li va formant crosta. "Piodermatitis", em repeteixo a mi mateixa per memoritzar la paraula i poder escriure avui l'entrada al blog.

M: -És important que el collar no li toqui la ferida.
E: -Crec que no arriba a tocar-li, però sí que just aquí se li fa un plec que no deixa respirar la pupa. Seria bo comprar-li un arnès en aquest cas?
M: -Seria més que bo. Si es pot evitar que el gos quan estira se li faci aquest plec evitarem que es creï un caldo de cultiu i accelerarem la recuperació. A més amb l'arnès ens assegurem que el collar o la corretja entrin enc ontacte amb la part danyada.

En Pirata s'ha comportat com un campió, sense moure ni un pèl tot i els ungüents varis que li hem posat, sense comptar amb que aquest cop l'exploraven mans desconegudes. Un cop de nou a terra, però, ha estat una bona estona accelerat olorant-ho tot.

El veterinari ens facilita la pomada i les gotes per les orelles, apuntant amb cura les dosis a administrar i ens aconsella que, en cas que la piodermatitis no millori en el temps previst hi tornem de seguida. Així ho farem, no passeu ànsia!

En conclusió, ja tenim deures: cada matí i vespre pomada, un cop al dia Betadine a la testa, i un cop per setmana gotes a les orelles, més comprar-li l'arnès que ves a saber quan val! Sort que no l'hem de dur a l'escola ni a activitats extra-escolars, que si no...

Pedaç ben posat...

...tapa un forat. O com resoldre un problema domèstic amb una camisa vella. Massa críptic? M'explicaré: Fa un parell de dies en Quim va detectar una nova ferida al clatell d'en Pirata, just al costat d'on en Dalton li havia deixat una petita marca de mossegada (ja pràcticament invisible) i, més concretament, al plec que li fa la pell degut a una lletja i vella cicatriu. No sabem com s'ho va fer inicialment, però hem vist que es grata i ja ho té ben encetat.

Ahir al vespre, inspirada per les ones hertzianes quan transmetien Anatomia de Grey, vaig decidir obrir la farmaciola i estudiar el problema detingudament. El primer és aconseguir que l’animal s’estigui quiet i en una posició que permeti treballar fàcilment, així que vaig fer-lo seure davant meu mentre era asseguda al sofà, el vaig envoltar amb les cames i les vaig creuar en X davant seu deixant-lo ben immobilitzat. Per calmar-lo vaig raspallar-lo a consciència i, entre raspallada i raspallada, la zona va quedar al descobert. Una crosta gruixuda es mantenia suspesa sobre la ferida -convertint-se en la crosta més ben construïda i més mal aprofitada de la història-, aguantada per un floc de pèls. La ferida en sí semblava no sagnar ni supurar, però era brillant com carn viva. Amb molt de compte i unes tisores vaig esclarissar la zona per operar millor.

L’aigua oxigenada va servir-me per treure tota la porqueria i crosta seca. Un cop ben net l’estrip era hora de protegir-lo. Esparadrap, cotó fluix i... fracàs absolut perquè amb tant de pèl no hi ha qui enganxi res enlloc, i menys si el quisso s’espolsa com una centrifugadora a intervals regulars.

“Potser millor així”, vaig pensar, perquè així la ferida respiraria i s’assecaria més ràpid, però no vaig comptar amb el que en Pirata va fer ipso facto després de que el deixés lliure: es va començar a gratar amb ganes la zona que jo tan polida havia deixat! Amb la de porqueria que duen els gossos a les potes, amb aquelles ungles gruixudes com llapis, ai Senyor! Bé, operació neteja un altre cop en marxa.

Mentre repetia les cures vaig estar rumiant com embolicar el quisso, però no aconseguia imaginar cap sistema del que amb un “meneito” no se’n pogués desfer, fins que una llumeta es va encendre al fons del meu cervell: vaig buscar una camisa vella, la vaig retallar convenientment i amb unes tires d’esparadrap ja estava llesta per ser (redoble de tambors)... el mitjó anti-gratera d’en Pirata! Està comprovat que només amb una de les potes s’arriba a la ferida, així que protegint-la farem que els danys siguin menors.

Aquest matí encara duia el mitjonet posat, en Quim li ha retirat per anar a passejar i que no se l’embrutés i al tornar a casa li ha tornat a posar. Aquest migdia encara el duia, se’l veia còmode i la ferida semblava més seca i menys irritada. Èxit absolut. Ara només queda que aconseguim una ampolleta de Betadine i li anem fent les cures cada vespre per controlar que vagi a millor i no a pitjor; en tot cas, si malgrat els nostres esforços de pares novells no aconseguim curar-lo el durem al veterinari.

*** Se’ns planteja una pregunta: la ferida se li ha fet perquè la pell de la cicatriu és més dèbil o la cicatriu se li va fer amb algun episodi de rascamenta similar? Tant de bo els antics amos ens poguessin explicar què li va passar al pobre animal. ***

Udols de solitud

Ahir, per circumstancies excepcionals, vaig quedar-me a casa en lloc d'anar a treballar. En Quim va fer la rutina de sempre de treure en Pirata a primera hora i després ens va deixar sols, a mi dormint amb la porta de l'habitació ajustada i a en pirata ajagut en algun racó del menjador reposant de la caminada.

Quan no feia ben bé una hora que l'amo havia marxat, en Pirata va fer un parell de timidíssims bup-bups, va esperar una mica parant l'orella i tot seguit va deixar anar un únic "bup" alt i clar. No va rebre resposta perquè jo intentava amb totes les meves forces seguir dormint, però ara ja no podia deixar de fixar-me en el comportament del gos. Al cap d'uns moments, ajagut com estava al seu racó va iniciar la serenata "bup bup auuuuuuuuuuuuuuuu" i un altre cop "bbbbbup bup... auuuuuuuuuuuuuuu". Els udols eren discrets, res de desganyitar-se, però van fer-me llevar del llit i renyar-lo per a que callés.

A quarts de dotze del migdia, l'episodi d'udols es va tornar a repetir. Aquest cop vaig deixar-lo fer, observant-lo des de l'escletxa de la porta. Amb el cap mirant amunt i la boqueta de pinyó, en Pirata llançava el seu crit de solitud a l'espai. Quan finalment va callar vaig esperar una estona per sortir, ara ja ben desvetllada. En comptes de rebre'm amb alegria, s'acostà a mi amb el cap cot (i això que ara no el renyava pas) fins que al cap d'una estona vaig aconseguir fer-lo jugar una mica per animar-lo.

Aquest comportament m'ha tingut preocupada fins avui que he navegat per la xarxa per esbrinar més sobre aquest comportament udolador. Hem estat especulant, potser en Pirata era conscient de que jo no sortia de l'habitació, que no "seguia la rutina" i estava preocupat. Potser es pensava que estava realment sol i això d'udolar ho fa cada dia quan som a la feina... Els experts per aquests casos recomanen una espècie de Mètode Estivill per gossos, és a dir, deixar-los sols una estona, tornar per a que vegin que... això, que tornem, després marxar més temps, i així progressivament fins que s'acostumi del tot. És un bon mètode per cadells, però tot i que és el que vam fer amb en Pirata des de bon començament ahir vaig veure que, igualment, hi ha moments que se sent sol i crida a la seva manera "quehihaalguuuuuuuuuuuuu?".

Perquè aquests udols no són plors, no els confonguem amb el somiqueig; són crides o intents de comunicació que degut a la manera de fer-los arriben més lluny (se senten millor a més distància) que els lladrucs normals. Com els llops quan són sols i busquen els companys de manada, els gossos es comuniquen així a falta de telèfons mòbils. A vegades quan passa una ambulància amb la sirena posada en Pirata li respon, perquè deu entendre la freqüència com un crit amic... Perdó, m'estic desviant del tema. Què hem de fer si sospitem que en Pirata udola en busca de companyia? Els veïns no s'han queixat, però la situació igualment no ens agrada. Potser deixant-li la radio posada a volum moderat se sentirà més acompanyat fins que tornem, potser l'hem de deixar fer fins que s'acostumi del tot (recordem que "només" fa cinc mesos que el tenim), potser hem de quedar-nos tranquils perquè només es queixava de que no li feia cas... o potser li hem de donar un germanet? no crec que adoptar un cadellet sigui la solució -tot i que personalment m'agradaria viure l'etapa de cadell, quan són tan monos i tan juganers- perquè encara no ho sabem tot d'en Pirata ni dels gossos en general i no voldríem adoptar un petit tirà que s'aprofités de la discapacitat i bona pasta del nostre quisso, a més, per això sempre hi ha temps.