Carícies matinals

Si quelcom ha canviat radicalment des que en Pirata ha entrat a la meva vida, és el llevar-me ben d’hora. Abans, apurava al màxim. Ara, en canvi, haig de despertar-me molt aviat pel dematí per dur-lo a passejar una estona abans de marxar a guanyar-me les garrofes. Malgrat no negaré que sovint és dur, i més ara que a la matinada ja es comença a notar com s’acosta el fred de l’hivern, la veritat és que m’encanta veure com en Pirata s’espolsa la son de les orelles (literalment) i badalla mentre em rento la cara. Però el millor moment, tot i que un pèl emprenyador, és quan em calço assegut al sofà. En sentir el fregar de la tela del sofà en asseure-m’hi, ell apareix immediatament i amb el morro m’aixeca la mà per què li facis carícies. Quan em resisteixo als seus jocs, per què vull acabar de posar-me el mitjó o cordar-me la sabata, encara em les parpelles enganxades per la mandra, em comença a fer aquelles petites mossegadetes amb els incisius com per cridar-me l’atenció. Si segueixo sense fer-li cas s’estira a terra, d’esquenes, i es mou d’un costat a l’altre com una serp que no pot avançar, amb les quatre potes a l’aire i fent esbufecs. És realment divertit, i mai em puc resistir de fer-li quatre manyagues en el tors. Que n’és de “punyeteru”.