El toc màgic

Els qui tenim gos ens esforcem en trobar la millor manera de fer creure el nostre animal: busquem com s’han d’emetre certes ordres verbals, quins signes de tota mena ens seran útils i prou precisos, intentem alhora transmetre’ls al quisso per a que aprengui a obeir, que realitzi alguns trucs, tot a força de repetició i paciència. Però hi ha moments excepcionals on la casualitat –o el que sigui- ens ajuda de manera totalment inesperada.

Això és el que va passar un bon dia en el que intentava sortir de casa deixant-hi en Pirata tot sol. Ell s’anima sempre que sent que agafem les claus i ens acostem a la porta i aquell dia no era menys, així que se’m va acudir –una mica apurada per les presses- de parlar-li com si es tractés d’un nen, explicant-li que me n’havia d’anar a treballar i que ell s’havia de quedar a casa, que jo tornaria al cap d’unes hores. Tot això li vaig dir donant-li uns copets bondadosos al cap, com qui li intenta fer entendre quelcom a un avi que ja no hi toca gaire, donant-li alguns tocs reconfortants a l’espatlla.

El toc màgic dels copets al cap va funcionar de manera brillant, en Pirata es va quedar assegut ben dret, quiet, deixant-me marxar tranquil·lament sense fer cap escàndol. Em vaig sentir com aquell hipnotitzador que agafava gallines i les deixava garratibades només posant-les panxa enlaire. El truc li he traspassat a en Quim, que en els últims dies l’ha fet servir un parell de cops i ha quedat al·lucinat de que funcionés tan bé.

Un altre toc màgic que encara he d’assajar uns quants cops més és “la cançó de bressol”. Fa un parell de vespres per aconseguir que en Pirata es quedés adormit al seu llitet l’hi vaig acompanyar, aconseguint que s’hi jagués i tot seguit mentre l’acariciava suaument, en veu molt baixeta vaig entonar una cançó de bressol de la que només recordo les primeres estrofes. De fet tampoc en van caldre més perquè de sobte, d’estar amb el cap aixecat ben atent al que li deia va passar a deixar-lo caure com fan els nens de l’anunci quedant-se “roque” al moment.

Des que hem descobert que hi ha certes paraules màgiques que funcionen sense que li haguem ensenyat abans a en Pirata (potser els amos anteriors van fer la feina per nosaltres, clar) ens sentim una mica com Cocodrilo Dundee dominant els animals amb la força de la ment. Casualitat? Sort? El passat que ens ajuda? Qui sap!