Recull de notícies

El Diari de Girona ha demostrat ser una font inesgotable de notícies relacionades amb els gossos. Avui se n'han publicat dues de relacionades: la primera conforme l'Ajuntament ha comissat tres animals de raça potencialment perillosa perquè el seu amo no ha estat prou responsable com per gestionar la paperassa com mana la normativa, ni prou responsable com per tenir cura que els animals convisquessin amb els altres éssers vius en harmonia. Coll a terra. Recordaré la necessitat de complir amb el que la llei disposa pel bé de tots (cens, xip, etc.). L'altra, notícia ens parla de l'omissió, per passotisme o deixadesa, de compliment d'aquestes normes tan bàsiques per part de molts propietaris de gossos.

Sincerament, pel que he anat veient en aquests dos mesos d'inserció al món caní, és que el tema de les "races perilloses" és un tema qüestionable. M'explico: Està demostrat que hi ha races creades especialment per la violència, però també està demostrat que qui ha d'ensinistrar/educar l'animal és l'amo, i que el gos serà tal com l'amo ha volgut que sigui. És per això que als amos de "races perilloses" se'ls requereix uns mínims de salut mental i d'educació. És a dir, que les normes que s'han disposat respecte aquestes races "problemàtiques" hi són tant per controlar els quissos com els propietaris.

Passejant diàriament hem conegut un munt d'animals de tota mena, de races perilloses i de suposadament inofensives. Siguem sincers, tothom deixa, normalment, el seu gos deslligat i sense morrió, sigui de la raça que sigui, i només les bèsties de caràcter problemàtic són controlades de prop amb tots els mitjans possibles pels seus amos, que ja coneixen l'animal i poden preveure les seves reaccions. Sabeu el resultat d'això? hi ha animals de raça perillosa que són uns trossos de pa, educats i mansos com un xaiet; en canvi, hi ha algun gos d'atura i algun pastor alemany del que tothom s'allunya en quant arriben a la zona de passeig. Per aquests individus inquietants hi ha un control mínim, només perquè la seva raça no pressuposa perill. És això just? S'hi pot fer quelcom des de les institucions? Tant de bo els qui facin aquesta mena de lleis siguin propietaris... els punts de vista canvien molt quan ets part implicada!

Heu estat atacats mai per un gos? Heu conegut algú que hagi estat implicat amb algun incident desagradable amb algun animal domèstic? Comentaris si us plau!

Una tercera noticia que podem llegir avui a El Periódico és la del litigi pel règim de visites a un gos. Si, Déu no ho vulgui, la nostra parella es trenqués, crec que cap dels dos voldria renunciar a passar ni que fos unes hores a la setmana amb una màquina imparable d'amor incondicional que és en Pirata. Aquests animals s'ho valen. Quina culpa en té l'animal de que els amos no s'entenguin entre ells? Si és difícil explicar-li a un nen que no és culpa seva que els pares es separin, imagineu-vos fer-li entendre a un quisso que ha perdut un amic i company de jocs. Entenc els qui critiquen que s'arribi a l'extrem de portar el cas als jutjats (i que a sobre la llei els atengui -Ole el jutge!-), quan hi ha tants altres casos més "importants" per tractar, però aquesta gent oblida que l'amor, sigui cap a una persona o animal, és capaç de moure muntanyes. Un cop més, la incomprensió ve dels qui no han fruït mai de la companyia d'un quisso adorable.

Què en penseu vosaltres de tot això? Teniu gos? Teniu fills? Us heu separat i heu hagut de renunciar a éssers estimats per això? Com ho veieu des de fora (o des de dins)? Parlem-ne!