"Déjame que te patee el chow chow"

FITXA DEL DETINGUT

Nom: Desconegut
Cognoms: Desconeguts
Àlies: "Chow"
Raça: Chowchow
Sexe: Mascle
Característiques físiques: Pel abundant, color lleonat, pes aproximat 20 kg.
Còmplices: Mascle adult de raça humana, cadell mascle de raça humana.

DELICTE DEL QUE SE L'ACUSA

Agressió, amb els agravants de nocturnitat i premeditació.

DETALL DE LA DENÚNCIA

En data 30/12/2007, a les 22 hores 20 minuts, trobant-se la víctima acompanyada de la seva manada en un carrer proper a casa seva i encaminant-se de tornada a la seva residència després del seu passeig habitual, va albirar en la llunyania (s'entén a un carrer de distància) a l'acusat dirigint-se en la seva direcció amb clars indicis d'amenaça, això és, mirada fixe en la víctima, llenguatge corporal tens-agressiu, caminar determinat i ignorància reiterada dels crits de reclam dels seus còmplices.

En trobar-se l'acusat a escassos tres metres de la víctima la femella de la manada agredida s'interposa en el camí de l'acusat en previsió d'un possible atac, mentre el mascle de la mateixa manada mantenia la víctima potencial el més protegida possible. Malgrat aquests esforços, l'acusat en estricte silenci va acostar-se fins la femella encarant-se a ella sense deixar de mirar fixament la víctima i, finalment, esquivant els dos guardians es llançava amb les mandíbules obertes sobre el cos de la víctima mentre aquesta, degut a la seva discapacitat, es veia incapacitada per defensar-se de manera efectiva.

Trobant-se ambdós implicats enllaçats per la mossegada poderosa de l'acusat -qui alhora emetia grunys guturals-, va aprofitar el mascle aliat (valent-se de la corretja) per estirar la víctima a zona segura i propinant puntades de peu voladores per tal de separar l'acusat, va aconseguir de manera efectiva posar fi a l'agressió.

L'acusat va procedir a allunyar-se de la zona de conflicte sense donar mostres de penediment, mentre els seus còmplices s'acostaven a la víctima i acompanyants per interessar-se pel desenllaç de la trobada. Va ser la manada agredida qui va acabar disculpant-se per haver propinat una puntada de peu a l'acusat fins que ambdós grups es van separar de manera pacífica. Cal destacar que va ser la víctima qui va ser guiada per la seguretat d'una corretja cap a la seva residència mentre l'acusat caminava lliurement per la zona sense rebre ni tant sols una amonestació per part dels seus companys, a excepció d'uns improductius precs per part del seu amo per a que li fes cas.

LESSIONS DECLARADES

La víctima presenta un forat a la natja dreta que concorda -segons els entesos- amb una mossegada canina.

ACCIONS CORRECTORES

La manada agredida procedirà, d'ara en endavant, a deixar lliure de lligadures a la víctima potencial per a que pugui escapar més fàcilment dels agressors. A més, formaran una barrera humana davant qualsevol agressor que s'acosti amb intencions agressives. També se serviran de les puntades de peu amb plena resolució per tal d'evitar el contacte agressor-víctima. Finalment, informarà amb aquest mitjà de qualsevol perill a què estiguin exposats els veïns del poble per a que estiguin preparats.

INFORMACIÓ ADDICIONAL

http://es.wikipedia.org/wiki/Chow_Chow
http://www.chowchow.es/

Gent del Barri (Episodi 3)

Aquests dos "guardians" són la Negrita i en Rex. la Negrita, tal com indica el seu nom, és la petita de color fosc amb la taca blanca del davant. En Rex és el gos de color clar amb orelles canyella dels fons.
Viuen al mas del costat de casa. Sovint ens els trobem al matí. Els seus amos surten amb la bicicleta donant un vol per la zona de passeig mentre ells els segueixen darrera tot parant aquí i allà. Quan no volten rere la bicicleta de l'amo, fan de vigies -per torns- a la porta del garatge del mas (tal com veieu a la fotografia), o també de vegades hom els pot veure ensumant aquí i allà per tot el poble.
La Negrita és força territorial i borda a tothom que passa per davant de la porta, especialment si és un gos. Per sort, mica en mica es va acostumant a la presència d'en Pirata i sembla el va tolerant. Ara quan es troben, si no es troben prop de la porta de ca seva, simplement s'oloren i ella acaba per deixar-lo plantat.
En Rex és més "passota" i gairebé "ignora" a en Pirata, si no fos per que aquest sovint insisteix amb ensumades reiterades. Es podria dir que la seva única relació és olfactiva, ja que allà on un hi deixa la seva marca l'altre va de seguida a "tapar-la".

Guardià pelut

Avui m'he quedat a casa perquè tinc un refredat d'aquells espessos, acompanyada en tot moment pel nostre fidel Pirata que no ens perd la pista en cap moment mentre som al pis. En aquestes que m'he quedat profundament adormida al sofà, i en Pirata als meus peus ha fet el mateix. Mentre tots dos roncàvem de cop ha sonat el timbre de la porta "blim blom!" i ens hem despertat desconcertats. Bé, desconcertada jo que amb prou feines he arribat a entendre què passava, però no així el nostre gos que només sentir la campana s'ha despertat, s'ha posat ràpidament en peu i ha sortit ben decidit cap a la porta bordant amb fermesa. Sí, bordant!

L'havíem sentit fer algun bup d'espant al xocar amb alguna cosa, un bup de queixa al jugar massa intensament, un bup d'impaciència per sortir a passejar... però això d'avui ha estat una "bordada" de debò, a ple pulmó com un gos gran. Quan li he fet "ssshhhht!" de seguida ha tornat als meus peus i ha seguit dormint com si allò hagués estat només un somni.

Feia temps que ens preguntàvem què deuria fer en Pirata mentre nosaltres no hi érem i crec que avui hem tingut la resposta. Dedueixo que el nostre gos s'havia oblidat totalment que jo era a casa i, com a bon guardià, ha exercit el seu poder davant un possible intrús amb el seu discurs caní de "ep, qui hi ha? compte que sóc aquí!". És el primer cop que li veiem fer una cosa semblant i m'he sentit orgullosa de la seva valentia, de fet sempre que ha vingut algú o hem conegut a algú fora ha estat un gos amistós, manyac o independent, valent a vegades quan algun gos se li enfrontava, però no ens imaginàvem que pogués tenir potencial de gos vigilant, i ja veieu, ens ha tornat a sorprendre.

Només espero que si mai el deixem sol de nit no es dediqui a molestar el veïnat amb udols o lladrucs insistents, com fan alguns gossos de cases veïnes (que n'hi ha per donar-los una bona lliçó de modals, tot s'ha de dir, quan a les dues de la matinada et canten una serenata sota la finestra sense que ningú surti a fer-los callar). En fi, ja ho sentirem a dir.

Transtorns del son

Més d'una vegada hem comentat els graciosos moviments que fa en Pirata involuntàriament quan somia. He estat informant-me resulta que aquests moviments són anomenats "mioclònies" i, si li passa mentre dorm, es tracta d'una mioclònia nocturna. En principi no ha de suposar cap problema de salut, però fa unes setmanes vam observar que a més d'aquest fenòmen nocturn en Pirata en patia un altre: l'enuresis nocturna, altrament dit, fer-se pipí al llit.

El primer cop vaig pensar que s'havia orinat expressament en un coixí que havia anat a parar a terra, però la taca perfectament rodoneta feia sospitar que s'havia adormit sobre el coixí i se li havia escapat un rajolí involuntari.

Les nostres sospites es van confirmar un vespre que, estès als nostres peus mentre erem abrigadets al sofà, una petita bassa transparent va aparèixer per art de màgia sota el seu cos. No gaire quantitat, però suficient com per ser catalogat oficialment com "pipí al llit".

Després d'aquell episodi el fenòmen només s'ha repetit un cop, que sapiguem, doncs ara ja hem posat les estores hivernals i pels molts colorins que tenen és difícil detectar una taca. Sort que tenim el nas fi!

El que m'amoina és que fins ara mai no li havia passat i tinc por que sigui un símptoma de quelcom més greu i amagat. Qui sap, potser només es tracta de l'edat, doncs tot i que el veterinari ens el va "tassar" segons el carrall acumulat a les dents, tot pot ser que no calculés bé i el nostre quisso tingui més edat de la que aparenta. En fi, a la propera visita a cal doctor li ho comentarem a veure què ens explica.

Excursió a Sant Roc

Seguint amb la campanya de recorre el territori al voltant de Sant Gregori, en Pirata i jo hem pujat a un altre punt culminant de la geografia gironina. Després de Sant Grau i Rocacorba ha tocat el torn de Sant Roc. Es tracta d’una petita ermita situada al final del Pla de Sant Roc, just a la punta d’un espectacular cingle calcari des d’on es divisa tota la plana gironina, les Gavarres i amb un bon dia fins el Montgrí o les Illes Medes sobresortint del Mediterrani, allà lluny a l’Estartit.

L’aproximació es fa amb cotxe des de Sant Martí de Llémena fins al coll de la Barroca. Amb un Pirata aspirant cada molècula d’aire varen començar el trajecte pedestre en un dia fred d’hivern. El camí és més aviat suau amb una pendent constant, sempre cap a l’est. Primer entre camps i pastures, mes tard per mig d’un alzinar. Tinc entès que a l’ermita s’hi fa una mena d’aplec, i per tant, el camí està ben senyalitzat i no és gens perdedor.

Després d’una horeta llarga de camí (em sembla que és més curt però m’agrada anar parant per embadalir-me amb els detalls que em trobo pel camí, com unes orelles d'ós que no sabia que es fessin allà) varen arribar cofois a Sant Roc. En adonar-me de la gran proximitat del temple al buit del cingle, ràpidament vaig lligar a en Pirata a una alzina jove, tot improvisant una corretja amb les mànigues de l’abric i les nanses de la motxilla –despistat de mi, m’havia deixat l’original al cotxe. No volia pas que amb el seu afany exploratori perdés el peu i caigués els més de cent metres que hi havia fins a la base del cingle.

Allà varem trobar-nos amb un ciclista que arribava esbufegant per l’esforç. Varem compartir una agradable conversa sobre senders, geografia catalana i dèries excursionistes, i fins i tot va ser tant amable de fer-nos aquestes fotografies que veieu.

Al cap d’una estona, quan ja havíem reposat prou, i com no es pot fer d’altra manera quan s’ha arribat al capdamunt d’un cim, endegarem el camí de retorn. Però aquest cop ho férem per un altre vial alternatiu que ens va dur fins a unes pastures amb una bassa pel bestiar al peu del Puig d’Helena. Aquesta bassa, curulla d’odonats de diverses espècies, va ser molt ben vinguda per en Pirata, que no va dubtar en ficar-s’hi de quatre potes i beure-hi fins a saciar-se.

Un cop “reposats” de líquids essencials varem acabar la nostre agradable excursió tot tornant a bon ritme, doncs es feia tard.

Mapa de l'itinerari

Salt al buit

Bé, ben bé no va ser un “salt al buit” pròpiament dit, però tots dos varem quedar favagirats quan de sobte ens trobarem a en Pirata de quatre potes sobre el sofà...

L’anècdota comença amb el típic joc que fem amb en Pirata de perseguir-nos al voltant del sofà. En realitat és ell qui ens persegueix mentre l’anem cridant i ens anem amagant i canviant de direcció per què no ens acabi d’atrapar mai. És un joc que li agrada i l’estimula. Sempre acaba panteixant i anant asseure’s, rendit, a la manta. Però aquest cop, encegat per l’excitació del moment, i jo cridant-lo des de l’altre costat del respatller del sofà “Pirata vine, aquí Pirata!!!”, d’una embranzida veiem com fot un salt que el planta sobre el sofà tot remenant la cua triomfalment!

La sorpresa va ser tal (li tenim absolutament prohibit pujar al sofà, i no ho havia fet mai fins aquell moment) que ens varem quedar tots dos glaçats com intentant esbrinar si allò que acabàvem de veure havia succeït en la realitat o era producte del nostre magí. Quan passats uns instants crítics que semblaren alguns segons, varem reaccionar i al uníson li etzibarem un crit de “aquí no Pirata!!”. Ell, reconeixent el seu error, i veient que allò ja no era un joc, va tornar desconcertat al nivell de terra normal.

Aquí és quan ens mirarem, somriguérem i una entranya emoció ens assaltà, mentre pensava que allò ho havia d’explicar en aquest blog on ara escric. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que va ser la lleialtat d’en Pirata qui el va fer pujar d’un bot el sofà. El seu objectiu era estar amb l’amo que el cridava i no va dubtar en realitzar una acció “arriscada” per a dur a terme la seva voluntat.

No, no va ser un salt al buit, però per un moment ens ho va semblar.

Poc a poc i bona lletra

A força de mirar programes i programes d'en Cesar Millan (el xiuxiuejador de gossos) hem après coses que, un cop aplicades, semblen el més natural del món tot i que no se'ns havien passat mai pel cap fins ara.

Un dels trucs més fàcils i que han donat més bon resultat ha estat el de les escales. No és que en Pirata tingués cap problema especial per pujar-les o baixar-les, al contrari, era una bala peluda precipitant-se escales avall cada cop que sortíem de passeig. Feia molta gràcia, fins que vam caure en el detall que a la nostra escala, a la planta de sota nostre concretament, hi ha dos parelles que tenen mainada en edat de començar a caminar. Seria desastrós que el nostre gos curt de vista un dia s'emportés per davant una d'aquestes criatures! Així que hi havíem de fer alguna cosa.

En Cesar (que per nosaltres ja és com de la família) va aconsellar a uns clients que, per evitar l'ansietat del seu gos cada cop que sortien de passeig, es prenguessin els preparatius de la sortida amb força calma; fer seure el gos fins que es calmi, posar-li la corretja amb moviments suaus, sense pressa, obrir la porta i fer-lo esperar fins que el líder del passeig -l'humà- hagi passat per la porta per deixar clar qui és el cap... i baixar les escales a poc a poc, com si fóssim uns avis amb els genolls adolorits. El gos no s'ha de deixar passar davant, cosa relativament fàcil si va lligat, i al arribar al replà de sortida fer el mateix que al sortir del pis i deixar passar el gos en últim lloc.

Passeig rere passeig en Quim ha estat fent aquest exercici -a dies amb fermesa, d'altres amb la laxitud que provoca no haver-se espolsat encara la son de les orelles- fins que en Pirata ha acabat baixant l'escala a poc a poc sense corretja. Sempre s'intenta avançar una mica, posant a prova la jerarquia, però amb un breu gest d'una mà, un "txssht" a temps o una posició estratègica evita el mal comportament sense suposar cap estrès al gos. Al contrari, sembla que estem utilitzant el llenguatge dels gossos de manera ben encertada doncs, ara fins i tot passejant pel carrer, aconseguim que en Pirata camini de manera descansada al nostre costat, amb el seu cap a l'alçada dels nostres genolls, sense massa crits ni estrebades de corretja, ni càstigs que el gos no acaba d'entendre. Tot gràcies a haver definit des de la porta de casa qui és qui mana l'expedició, així el gos sap quin paper li toca i actua en conseqüència, cedint davant tot el que li mani el líder, això sí, sempre que no es creuï per davant una gosseta en zel... però d'això ja en parlarem un altre dia.

Gos trobat a Girona, zona Bauhaus

Aquest missatge ens ha arribat el 09/11/2007 de la mà de la Gemma i ens en fem ressò:

GOS TROBAT A LA ZONA DEL BAUHAUS.

CONTACTE: gemmacorominas@gmail.com 655071987

És molt urgent! la persona que el té no el podrà guardar molt de temps.

Gràcies
















A veure si hi ha sort i els amos el reclamen!

El gat del cotxe

Aquesta no va de gossos, que va de gats, i no dels mecànics com es podria deduir pel títol, sinó dels de pèl i os. Em veig en la obligació d'explicar-ho perquè és un fenomen que he vist diverses vegades i crec que n'he d'informar. Per il·lustrar l'article us explicaré una història verídica...

La història comença fa uns dotze anys, en un polígon industrial dels voltants de Barcelona, en una tarda freda de principis d'hivern. Un home alt, prim, amb ulleres de cul de got, descarrega amb penes i treballs mitja dotzena de caixes de cava d'aquell tan bo que es regala als treballadors per Nadal. Quan ha acabat la feina tanca les portes del darrere la furgo i s'asseu en el seient del pilot, engega el motor i se'n va cap a casa després d'una dura jornada de feina.

Al cap d'uns quilòmetres, quan s'atura en un semàfor sent un soroll estrany, un miu-miu repetitiu i estrident, eixordat pel so de la furgoneta. Estranyat pensa que potser haurà de dur el vehicle al mecànic. Al següent semàfor para millor l'orella i, com el soroll no s'atura, decideix aparcar en una vorera i obrir allà mateix el capó per veure què passa.

Quan, amb les mans enguantades per no cremar-se amb l'escalfor del motor, obre el capó per revisar-lo es troba amb uns ullets grocs, aterrits, envoltats d'una capa de pèl roig esvalotat, brut de greix i sutge. "Ai l'as!" s'exclama l'home, i tendrament i amb molt de compte rescata el gatet atrapat, escaldat, brut i espantat de l'interior la maquinària.

Aquest gatet, batejat com Bitxo, va passar a mans del cunyat d'aquest amable repartidor, que el va adoptar tot i viure en unes golfes minúscules en un edifici atrotinat de l'Eixample de Barcelona. Després, amb la prosperitat de l'amo, el gatet va viure en una casa amb sortida al bosc, va conèixer gatetes i gatets del poble; més tard es va traslladar (sempre amb els mateixos amos) a un pis amb una gran terrassa i, finalment, a un altre pis enorme en un poble tranquil on conviuen feliços en Bitxo, la Piua (segona generació d'una estirp de gatetes casolanes) i en Potes, el gos gegant i tranquil del qui ja us vam parlar un cop, entre d'altres bèsties de dues potes.

El fenomen dels gats que s'amaguen sota capós de cotxe per estar-hi calentons no és rar, ans al contrari, ja que per no anar més lluny ahir a la plaça del mercat de Girona un "miu-miu" llastimós es deixava sentir sense detectar-ne l’origen exacte. La gent s'aturava i mirava cap a les branques més altes d'un arbre proper sense veure-hi res, fins que una orella experta -és a dir, moi- va deduir d'on podia provenir i es va costar a un cotxe blanc aparcat sota l'arbre. BINGO!, ni ajupint-me per mirar a sota, ni enganxant l'orella a altre lloc que no fos el capó es trobava el gat, així que, sense poder fer-hi res, vaig buscar paper i llapis on vaig poder (gràcies Sr. perruquer de John Mary) i vaig deixar una nota al parabrisa advertint al conductor que, sense ell voler-ho, tenia un polissó amagat al cuarto de màquines.

Què se n'haurà fet? hauran vist la nota o els haurà passat inadvertida? haurà resistit prou l'animaló per ser rescatat? Tant de bo algun dia en coneguem la resposta, de moment, serem optimistes.

Conte d'una nit de tardor

Hi havia una vegada un poblet en una vall on la tardor arribava fresca però lluint dies radiants. En aquesta petita vila tot era tranquil·litat, les nits eren serenes i l'aire flairava a llar. En aquest poble però, hi havia una casa especial ja que allà, en hores nocturnes, hi passava un fet estrany.

Quan la calma regnava i tothom era a dormir, unes passes lentes i endormiscades repicaven en la nit. En hores intempestives, a qui se li podia acudir? els amos es desvetllaven i deien "Pirata, a dormir!"

El fet es repetia cada matinada, no hi havia descans per la gent d'aquella casa. Es preguntaven perquè de cop i volta això passava ja que abans de la tardor sempre s'havia dormit en calma. El rondador nocturn voltava tota la casa com buscant quelcom ocult o quelcom que li faltava. Quin remei hi posarem? es preguntava la mestressa, mentre arraulida al llit anava escoltant la fressa.

La tardor amb la seva astúcia refredava l'ambient, ja s'engegaven les estufes i s'abrigava la gent; era en aquestes circumstàncies que el rondador nocturn es feia seva la casa sense permetre descans algun.

Fins que un dia, oh meravella, la mestressa tingué una idea, i és que de bon matí al llevar-se, posant els peus a terra va notar una fredor inesperada... potser la causa era aquella? La següent nit abans d'allitar-se va fabricar un petit jaç amb una estora vella i va convidar en Pirata a que s'ajagués en ella.

Quin goig pels habitants de la casa, quina alegria més sincera! a partir d'aquella nit tot era calma i serena, ja no hi havia passes en la nit doncs el rondador nocturn dormia tot fet una boleta. El silenci ja regnava, com havia d'haver estat sempre, només de tant en tant destorbat per un ronc de felicitat o un "bup bup" endormiscat en l'estoreta calenta.

En el poblet de la vall on la tardor ja era fresca però de dies radiants, tot era tranquil·litat, les nits eren de nou serenes i l'aire, com sempre, flairava a llar.

L'ofici del perruquer caní

La feina dels professionals de la perruqueria canina no és fàcil, ni agraïda la majoria de cops, però tot així s'hi dediquen amb paciència i amor com qui és mestre en una classe de nens difícils del Bronx. A més, és un ofici amb molta exigència professional, tècnica i humana, ja que has de bregar amb els gossos i també amb els seus amos, que tenen molt clar què volen i què no pel seu animal.

Tots els qui tenim gos sabem que és un membre més de la família, que el nostre és el més maco de tots, que és un amor i tota la pesca; qui gosaria tractar amb rudesa tal criatura dotada de bondat absoluta? Per això, quan portem el nostre animal a la perruqueria exigim que el tractin amb respecte, cura i especial atenció; és normal, però el que molta gent no es fa el càrrec és que els nostres gossos no disfruten pas de la visita al saló de bellesa canina igual que ho fem els humans. Pel gos, el perruquer és el "coco", l'home del sac, armat amb tot d'estris que tallen, punxen i estiren, aparells que et deixen xop i d'altres que tot seguit et bufen aire calent a tot drap.

L'experiència pel gos no és feliç, i actua en conseqüència! Alguns tremolen, ploren, grunyen, borden, mosseguen, es queden congelats o s'asseuen en senyal de rendició. N'hi ha que llepen al perruquer per entendrir-lo i, els menys, aguanten tot el que faci falta perquè ja hi han passat altres cops i saben que no s'hi pot fer res, que facis el que facis el perruquer farà la seva feina perquè a qui vol deixar content és a l'amo, i punt.

El perruquer per la seva banda ha de tenir present que no s'hi pot passar tot el dia amb un sol gos, ha d'anar per feina i les estratègies de "L'home que xiuxiueja els gossos" no es poden aplicar perquè no té dies, ni hores, per fer que el gos faci el que li manen. Cada gos té el seu caràcter i el seu llenguatge pactat amb l'amo, però el perruquer el desconeix i no té temps per esbrinar-lo; alhora, n'ha de saber prou com per acabar la feina tant sí com no sense haver maltractat l'animal, evidentment. Com ho aconsegueixen doncs si cada gos és un món? Experiència, molta experiència.

Una dificultat afegida és la d'haver de conèixer totes les races (ni que sigui de vista) i el tall comercial que oficialment hauria de lluir la raça, que no és el mateix un caniche que un yorki, o un cocker americà d'un d'spaniel corrent. Que, si comptem que de races reconegudes per la Federació Cinològica Internacional n'hi ha cap a 300, més tot els mestissos que corren pel món, la feina pot complicar-se encara més. Els tipus de pèl també tenen el seu què, ja que n'hi ha de ras, curt, semi-llarg, llarg... i mig-mig que de tot hi ha.

Tampoc és el mateix un gos que viu al camp que un que viu a un pis, ni un que passeja cada dia del que viu en una terrassa, o un a qui raspallen regularment en comparació d'un a qui ni es miren. I l'edat? també, també s'ha de tenir en compte, que els "nadons" de tres mesos tenen unes necessitats i un comportament ben diferent d'un "iaiete" amb el seu caràcter format i les seves nafres amb solera.

En resum: un aplaudiment pels professionals de la perruqueria canina, que ens els deixen tan guapos. Un dia d'aquests entrarem en més detalls del que els fan als nostres petits quan els deixem allà tota la tarda... serà ben interessant!

Aquí mano jo...

Tots coincidirem que des del punt de vista del gos, una família és com el seu esbart. Com a membre del grup, en Pirata intenta escalar posicions per tal d’esdevenir el líder. Ell creu que ho té fàcil, per què des de la seva lògica, jo sóc el líder, i per tant està només a un pas de la posició més alta en el grup –en aquest cas, sembla que l’Eva no compta, donat que és una femella–. Amb aquest fi, de tant en tant, quan juguem una estona després de la sessió vespral de raspallades, hom veu com allò que al principi són jocs i moixaines, poc a poc es converteix en una lluita per l’hegemonia. Progressivament el joc puja en intensitat (sense fer-nos mai mal), fins que en Pirata prova de dominar-me, primer fent tímids intents amb el peu, per acabar posant-me una (o les dues) potes al damunt de l’espatlla (jo sóc a terra assegut per jugar) volent imposar-se’m. És just abans d’aquest moment, quan l’aparto amb un moviment enèrgic però contingut, per tal de deixar-li clar que “allà mano jo”. Així, en el seu cervell, la jerarquia es manté. Finalment, torna a acostar-se tot manyac reconeixent la derrota.

L’home que xiuxiuejava als gossos

Aquest és el títol d’un programa de televisió que ens té totalment enganxats i ens està permetent entendre moltes coses sobre la psicologia dels gossos. Aquí, la capçalera del programa s’ha traduït com “el encantador de perros” però trobo que perdre el joc de paraules cinematogràfic és una llàstima.

Diguem que el programa va d’una mena de “supernany” per a gossos. La gent que té gossos amb problemes psicològics avisa l’encantador per que els recondueixi la conducta. Després de veure diversos capítols ens hem adonat de la pauta de l’home (és com amb la “supernanny”, que al final les solucions gairebé sempre són les mateixes):

1er. Lligar la corretja per darrera la mandíbula i de les orelles. Es tracta d’una posició “feble” del gos. Aquest es nota molt més “collat” que no pas amb la corretja pel coll, i creu més.

2on. Passejar, passejar i passejar. El passeig té dos efectes beneficiosos pels gossos: a) aconsegueixes que es cansin. Si estan cansats poden esta més concentrats en allò que vols que aprenguin, ja que han alliberat tota l’energia “acumulada sobrant”. b) Els gossos són animals de grup que segueixen a un líder. Durant el passeig, sobretot quan va lligat (vegeu “a”), s’ha d’aconseguir que el gos vagi al costat o darrera nostra, mai per davant. Si va per davant ell es pensarà que és el líder i per tant creurà menys. Nosaltres, per a la seguretat del gos i la dels altres, i la nostra comoditat, ens hem de comportar sempre com els líders del grup, i per tant, com a tals, el gos ens creurà.

3er. Calma. Sempre hem de demostrar en el gos ja sigui amb la veu (especialment important per en Pirata) o amb el llenguatge corporal, que davant qualsevol situació nosaltres estem segurs i confiats. Si ens deixem endur pels nervis o la por, el gos ho nota i ell també es posarà nerviós o tindrà por, i com el mestre Yoda ens diu: “la por és al camí al Costat Fosc. La por porta a la radia. La radia a l’odi. I l’odi al patiment”. No hem de deixar que el nostra gos tingui por.

4er. Demostrar al gos qui mana. Com en el punt 2on, sempre hem de demostrar que el líder del grup som nosaltres. Si no ens guanyem el seu respecte, no tindrem mai el seu amor. Si ell mana, anirem sempre rere seu amb la corretja tensada. Al final, això pot portar a un desequilibri emocional en el gos.

5è) Però no menys important. Reforç positiu. Els que feu agility, ja sabeu de què va. Quan el gos fa quelcom que aprecieu feu-li saber amb alguna classe de premi, des d’una gormanderia fins a unes manyagues ben afectuoses.

Si bé alguns d’aquests consells poden sonar una mica (molt) “fatxes”, i la veritat és que a mi m’està costant molt dur-los a terme, si que de mica en mica, estem notant un canvi en el comportament d’en Pirata. Fa una mica més de cas quan el crides (molt important per què no l’atropellin), no estira tant la corretja quan va lligat (molt important pel meu braç i per passejar entre la gent sense molestar), etc.

Us ho recomano, si el vostre gos és un “rebel sense causa”, doneu-li una ullada a “l’home que xiuxiuejava als gossos”.

Els altres

Fa molt que no actualitzem el blog, i això que tenim un munt de coses noves per explicar, excursions, visites a amics, curiositats, etc. però avui ens centrarem únicament en una cosa dels passeig amb el nostre gos: els altres.

Els altres. Aquells amb qui ens topem pel camí i no acompanyen cap gos, aquells que "van sols" encara que vagin en grup. Bé, aquells, els altres, reaccionen de maneres molt diferents quan en l'horitzó -o al girar la cantonada- ens veuen caminar cap a ells amb un gos.

La reacció més habitual és fer-nos una mirada ràpida, després una de més detinguda al gos, per després seguir caminant amb certa indiferència controlada. Per mi, que no sóc gaire social, aquesta reacció és al que em fa sentir més còmode; no hi ha interacció ni positiva ni negativa i tots tan amics.

Després hi ha aquells que veuen un gos i s'hi tiren de cap encara que no el coneguin, ja sigui verbalment o fins i tot -pobre Pirata- físicament. "Oh, m'encanten els gossos! Vaig a tocar el teu sense que ningú m'hagi donat permís!" (passa el mateix amb els bebès humans, diuen) i és llavors quan en Pirata nota una mà inesperada i s'espanta d'allò més, apartant-se bruscament amb el consegüent ensurt per part nostre (i si passa un cotxe a la vora ja ni us explico) i astorament per part de l'entusiasta, que no entén com un gosset pot espantar-se només per fer-li mimos. En aquest moment és quan li hem d'explicar "és que és cec, és que no s'ho esperava, patapim i patapam...", "ai, pobret pobret" i passa que ja t'he vist. Personalment, no se m'acudiria mai anar a tocar un gos desconegut si no sé quin peu calça, digueu-me prudent.

Hi ha una reacció que m'omple de tristor, de llàstima, sí. És la gent que va amb mainada i només veure en Pirata els diuen "cuidado, un gos", que deu ser la mateixa gent que els explica als nens que els gats miolen, els cavalls renillen i els gossos... mosseguen. Així, ens hem trobat amb més d'un nen que només veure el nostre quisso s'arraconen fins tocar la paret (o les faldilles de la mare), amb la mirada plena de pànic.

Quan ens trobem amb el cas, procurem passar ràpid el més lluny del crio, no sigui que a en Pirata se li acudeixi ensumar on no toca i ja tenim drama. Si el coneguessin! De fet nosaltres tenim un amic a qui no li fa cap gràcia trobar-se gossos i amb el nostre no hi té cap problema, al contrari, que a vegades li fa festes. I és que no hi ha res com conèixer allò que tems per veure que, en realitat, no és per tant. Hem trobat pocs adults a qui els facin por els gossos (por de veritat, fòbia) i encaixa amb el perfil de "dona de més de seixanta anys amb marit a la vora", curiós, ho haurem d'estudiar més endavant. No sé ben bé què deu causar aquesta fòbia, però segurament es tracta d'alguna molt mala experiència del passat, així que ofereixo des d'aquí, ara mateix, a qui tingui por als gossos, que passi una tarda amb el nostre Pirata i se li passaran tots els mals, garantit!

Altres reaccions són la de curiositat "quina raça és?", "mascle o femella?", "com es diu?", "quants anys té?"... i quan ja els has contestat les preguntes diuen "ah" i se'n van. Qui els entengui que els compri. També trobem aquells qui es queden mirant amb un somriure i no sabràs mai si riuen perquè recorden aquell gosset que van tenir de joves, si els fa gràcia el comportament del tàndem gos-amo o ves a saber què. Misteri. O els qui es miren el gos amb fàstic, ja sigui perquè en aquell moment el nostre amic duu unes babes llargues fins a terra, o ha llepat un pipí aliè, o qualsevol d'aquestes costums poc higièniques que tenen els animalons, o potser se'l miren amb fàstic perquè, realment, els gossos els fan fàstic i punt. Ves, que hi ha gent per tot.

Segur que me'n deixo, però el tema canvia quan amb qui et trobes és propietari (i es veu acompanyat en aquell moment) d'un gos. Però d'això, ja en parlarem un altre dia. Siau!

Bèstia grossa

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.

Alemanya, mon amour

Aquest estiu ens n'hem anat de vacances una setmaneta a Alemanya i, com som així de valents, hi hem anat amb cotxe tot xino-xano. A en Pirata ja el teníem preparat amb un bon tall de cabells, les seves coses netes i empaquetades, queviures i documentació en regla. Som-hi doncs!

El primer dia a la carretera va ser força agradable, vam anar tranquils aturant-nos cada dues hores aproximadament per estirar les cames/potes, repostar líquids i alleujar la bufeta. En Pirata es va adaptar perfectament tot i l'estorament de la primera parada, ja que sap que quan puja al cotxe és perquè el portem a fer una excursió xula. Suposo que devia quedar força desencantat quan vam fer la primera parada d'un quartet d'hora, devia pensar "ostres, tanta estona per una excursió tan curta?!?!", però a força de repetir l'operació sembla que el gos va acabar acceptant la situació i no posava cap problema per baixar o tornar a pujar al cotxe quan se li deia. De fet, crec que va assumir la situació dient-se a sí mateix "d'acord, ara vivim al cotxe... cap problema!".

La primera nit en ruta va ser en un hotelet alemany on van ser la mar d'amables. Van acceptar el gos sense problemes, cosa que ens va anar preparant per l'actitud alemanya vers als gossos (tan diferent a la que es té a la península).

Segon dia a la carretera. Aquest dia sí que vam patir! Vam enganxar l'operació tornada i tot eren autocaravanes i roulottes, a més vam trobar molts quilòmetres d'obres, pluja a bots-i-barrals... bufff... les parades es van fer més escasses i en Pirata de tant en tant treia el cap com preguntant "què, quan arribem?", però es va seguir portant molt bé.

Per fi arribats a destí, vam disposar el llit i el menjar d'en Pirata en llocs que li recordessin a casa, de fet l'apartament que havíem llogat estava molt ben equipat i era prou acollidor, així que el nostre quisso s'hi va adaptar perfectament. Això sí, durant el primer dia l'únic que volia era que no el deixéssim sol ni per baixar a buscar quelcom al cotxe.

Per sort, vam descobrir que a alemanya els gossos són molt ben acceptats (si són educats) i els deixen pujar gratuïtament als transports públics, sense restriccions ni manies, simplement puges a l'autobús amb el gos i ningú et mira malament. Nosaltres el vam dur en un bus turístic i en Pirata, després de trobar lloc en un espai tan reduït i inquietar-se perquè aquell "edifici" de dues plantes es movia tant, va acabar dormint fet una boleta als nostres peus. L'únic lloc on vam veure que el gos no podia entrar va ser al supermercat, cosa raonable, però a part d'aquí a qualsevol restaurant on vam voler aturar-nos ens van fer lloc sense problemes. Fins i tot en un xiringuito de salsitxes on menjaves al carrer (i de peu) va sortir la mestressa a dir-nos que pel gos hi havia un cossi d'aigua en un raconet, i això que no li havíem ni demanat! Aquests alemanys són una joia.

Vam veure pocs gossos per la ciutat, ep, que n'hi havia, però no en nombre exagerat, diguem que més o menys com els que veuries per una de les nostres ciutats. Majoritàriament els duien deslligats i, veiéssiu què obedients que eren! res de creuar els carrers a ensumar culs aliens, res d'entorpir les mils de bicicletes que corrien per arreu, no, els gossos alemanys són tan respectuosos amb les normes com els seus amos; ara que l'excepció confirma la regla: això ho vam comprovar justament quan vam trobar un cosí llunyà d'en Pirata en un parc de la zona rica. La mestressa, de punta en blanc, va deixar tranquil·lament la tifa del seu gos allà enmig del camí, i tan passota com ella va sortir el seu gos, que no li va fer ni mica de cas quan el va cridar per marxar, que a tot arreu hi ha de tot i Alemanya no és una excepció.

A Alemanya plou. Això és així i s'ha d'acceptar com ho accepten els alemanys, que no deixen de fer res per que estiguin caient gotes del cel. Nosaltres? ben equipats i a fer com ells, visites a parcs, barris i botigues... ja podia caure un bon ruixat que nosaltres fèiem la nostra. En Pirata gràcies a això va seguir estant net tots els dies, clar, tan remullar-se i espolsar-se, poca pols acumulava.

Com hi plou tant, a Alemanya tot és verd, verdíssim. Frondós que dóna gust; en Pirata xalava de tants arbres per ensumar que tenia! Als vespres, això sí, queia rendit al terra de l'apartament, i tot i que ens seguia a cada habitació com fa a casa, se'l veia que hi havia dies que estava rebentat de tant caminar. Com nosaltres, vaja!

La tornada també va ser en dos dies, el primer com la seda de tranquil i el segon un infern anomenat "anem tots a Espanya a prendre el sol". Les àrees de servei en plena ebullició, no es trobava lloc ni per seure a terra, tothom acalorat, fart de fer cua... quin horror! Fins i tot a en Pirata se'l veia estressat cada cop que baixava del cotxe. Sortosament al cap d'un munt d'hores vam acabar arribant a casa sense més entrebancs. L'expressió de la cara d'en Pirata quan va baixar del cotxe i va ensumar que érem al garatge de casa va ser impagable. Ensumava i de seguida s'acostava a nosaltres amb una mirada entre incrèdula i alegra "de debò som a casa? deixa que ensumi que no m'ho crec... ostres, ei, de debò som a casa?!?! ostres!". Eren les onze de la nit, a la nevera s'havia fet malbé alguna cosa que empudegava tot el pis i les maletes encara s'havien de desfer, però amb aquella carona d'alegria del nostre quisso qui es podia resistir a anar a donar el vol habitual pels carrers de casa nostra? Un final de viatge encantador, veient com en Pirata repassava tots els punts de "marca" i es posava al dia dels últims esdeveniments canins del poble.

PD. Per cert, en cap moment ningú ens va demanar cap paper del gos ni res semblant, però mai està de més anar preparat per si passa alguna cosa.

La bona vida de les vacances

Mentre esperem la crònica del viatge, una petita entrada per fer notar la capacitat d’adaptació (o la maca d’aquesta) d’en Pirata a les noves situacions. A causa de les vacances he estat forces dies amb ell, i normalment quan sortia me l’enduia amb mi. Ara, que torno a treballar, ell encara no ho ha notat, i sempre que agafo la bossa per marxar demana també per sortir. Suposo que mica en mica tornarà a adaptar-se al nou horari, i quan ja hagi sortit no ho tornarà a demanar. Si és que ja ho diuen que “a la bona vida un s’hi acostuma ràpid”.

Passaport a en Pirata

Sí gent, dimarts a la tarda el veterinari li va donar el passaport a en Pirata, va ser una estona interminable i a sobre ens van fer pagar 40€. Però s'havia de fer, no hi havia més remei... ep, però que ningú es pensi que en Pirata ha marxat a l'altre barri, no no no! Que el que té és el passaport caní europeu per poder venir amb nosaltres de vacances!

Anem a pams que potser corro massa. Aquesta setmana que ve ens n'anem de viatge al nord d'Europa, un senyor viatge en cotxe per fruir dels paisatges, les gents i les viandes de tot arreu per allà on passem i després en un apartamentet per estar prou amples i tranquils tots tres.

Nosaltres ho tenim fàcil per fer la maleta, que són molts anys i ens coneixem molt bé les necessitats, però fer-li la maleta al gos ja és un altre cantar. A veure, tal com vam fer l'any passat, repassem per no deixar-nos res:

• Cossi d'aigua + tupper xinès (aquells que van tan bé per tot i tanquen hermètic)
• Cossi de menjar + tupper xinès (aquells que bla, bla, bla.)

-Els cossis per deixar-los a l'apartament i els tuppers per quan siguem de viatge o excursió-

• Sac de pinso + "premis" (que alhora serveixen per "tentempié" a les excursions).
• Estoreta pels cossis de menjar + drap "eixugababes" (per sentir-se com a casa i estalviar-nos embrutir massa el terra)
• Llitet (per la mateixa raó que l'estoreta, així fem un racó familiar per en Pirata i s'adapta al lloc nou més ràpidament)
• Raspall (quan s'és de visita sempre és necessari causar bona impressió)
• Joguina (en aquest cas triem els "nusos" que pesen poc i són divertits)
• Pastilles calmants (en cas que el viatge en cotxe se li fes molt dur o qualsevol altre situació massa estressant pel gos)
• Cartilla del veterinari + passaport (tot al dia, signat i segellat conforme el gos està sa i pot viatjar)
• Corretja curta + extensible.
• Rotllets de bosses per les caques, que van dins l'os de plàstic que penja de la corretja.
• ...i si ens fa falta quelcom més ja ho comprarem, que anem a un país civilitzat.
  

Buffff... no us havia dit que últimament teníem molta feina? Doncs els preparatius no només són la maleta i la carmanyola, no, que hem hagut de dur en Pirata a la pelu per deixar-lo ben net, perfumat i amb un bon tall de cabells per no tenir problemes a l'hora d'entrar als llocs amb ell. La veritat és que li feia falta, que anava molt brut, però a més hem aprofitat per tallar-li una mica les ungles, rapar-li el voltant dels genitals per que no s'hi acumuli la porqueria (ara se li veu el forat del culete a quilòmetres de distància) i el musell amb les barbes molt ben arreglades per no anar degotant aigua ni pinso.

Tot plegat és una despesa, sí, perquè a més de veterinari i perruquer també hem hagut de comprar una reixa protectora pel cotxe, que a part de donar seguretat ens evita problemes amb la policia de qualsevol país. Això sí, en Pirata va com un rajà al maleter del cotxe, i nosaltres anxovats amb maletes i caixes de queviures al seient del darrere!

Ens veiem d'aquí una setmana si tot va bé, amb més material per penjar al bloc. Bones vacances!

Traient la "llenga"

Feia temps que no anava d'excursió amb en Pirata. Tan ell com ja estàvem "desentrenats". Tanmateix, aprofitant les vacances, vaig carregar-me la motxilla a l'espatlla amb l'equip bàsic -Ulleres llarga-vistes, càmeres de fotos (analògica i digital), cantimplora, barretes energètiques, "taper" del xino per què en Pirata begui i uns "palotes" de carn de xai per premi quan arribem al nostre destí-. L'objectiu era pujar a Rocacorba, que està a prop de casa, i sempre que surto al balcó la veig...és com si em cridés. Així que amb tots els trastos a sobre vam pujar al cotxe i ens vam plantar al peu del camí que hi puja des de Biert (prop de canet d'Adri). A mesura que pujàvem la manca d'entrenament s'anava notant, i la visió del santuari allà dalt sobre penya-segats no ajudava a l'ànim. Tanmateix, la tossuderia era més forta que el cansament. De tant en tant, paràvem per recuperar l'alè. Dit així sembla que la pujada sigui molt forta i llarga, però no ho és pas tant, el què passa que feia molt que no hi anàvem tant fort. En Pirata literalment, i jo figurada, trèiem la llengua tot pujant costa amunt, sobretot l'últim tram on es segueix un estret corriol que zigzaguejava entre avellaners i alzines. A l'ombra sí, però amb molt desnivell. Finalment vàrem arribar al cim. Una pedra arrodonida, com el mascaró d'un vaixell el corona, donant nom a la muntanya. Visitem els voltant del Santuari i contemplem la vista fins al mar (llàstima de la calitja que ens ho emboira tot una mica). Reposem, bevem, mengem una mica per recuperar forces, i quan tornem a tenir alè, fem baixada. Aquest cop decideixo seguir el camí de les antenes, més llarg però més còmode de fer. Estem cansats i la baixada es fa interminable. Aprofitem alguna ombra i la distracció ocasional d'insectes, arbres, vistes, etc., per anar reposant. En Pirata esbufega profusament, es nota que està cansat per què s'avança i reposa sota una ombra esperant que arribi. Tenim ganes d'arribar al cotxe, tot i el cansament començo a caminar amb ganes per escurçar "l'agonia" de la baixada. Finalment l'últim rebolt del camí. Allà baix i tinc el cotxe. En Pirata puja amb esforç al porta-equipatges, s'hi estira, i m'hi deixa totes les babes. Està rebentat, no vol ni veure ni menjar. Arrenco el cotxe i tornem a casa després d'una bona caminada. és clar que ens hem d'entrenar més.

Vòmits matutins

Feia uns dies que en Pirata, al sortir al passeig matutí, vomitava bilis. Ja li havia passat altres dies, a diferents hores, ocasions molt espaiades en el temps, per això quan vam anar al veterinari li vam comentar però no li va donar més importància. Ara però era invariablement cada matí, i això ja ens preocupava. Al principi vam pensar que es tractava de les porqueries que es menja quan fa neteja del pèl però, a primera hora?

Ahir, buscant informació per internet vaig trobar un cas d'una gosseta que li passava el mateix, en dejú vomitava. En fi, la solució que s'hi aplicava era que se li donés menjar abans de sortir a passeig, ja que el gos si només feia un àpat al matí l'endemà ja tenia una gana que no se l'aguantava (tot i que els gossos tenen el metabolisme preparat per passar dies en dejú, bla, bla, bla...) amb el que la pobre bèstia acabava vomitant l'excés de bilis.

Per provar la teoria aquest matí, abans de sortir a passeig, en Quim ja li ha omplert el plat amb el pinso. En Pirata n'ha menjat una part i, voilà! no ha vomitat, i quan ha tornat de la caminada s'ha acabat tot el menjar ben content. Ara ja ho sabem, hem de procurar no deixar massa hores en dejú al nostre amic per evitar maldecaps.

Canvi de muda

<- Crec que és molt creatiu pel gos fer-se una perruca a partir del seu pèl mudat.
L’any passat no varem adonar-nos-en per què per aquestes dates en Pirata anava molt esquilat; ja se sap, arribava l’estiu, anava ple de “rastes”...bé llegiu el principi del blog que allà s’explica tot. La qüestió és que enguany hem notat que l’increment de la temperatura ambiental pel canvi d’estació (és a dir, ara que comença a fer calor) provoca a en Pirata una pèrdua de pèl accelerada, com si patís una alopècia galopant. De ben segur que els que teniu gossos amb molt de pèl també ho haureu notat.

Però no perd pas tot el pèl, ans com quan nosaltres ens traiem l’abric quan fa calor, però mantenint la samarreta, ell només deixar anar el pèl més fi, la capa per sota del pèl “normal”, més suau i blana que reté una capa d’aire i li fa de manta. Així, ara ja porta ben bé un mes i mig o dos gratant-se i enduent-se amb les urpes flocs complets d’aquest pèl, que és clar, cauen a terra i hem d’escombrar. Potser una de les coses curioses és que la muda la fa de forma progressiva, de darrera cap a endavant (al menys això ens ha semblat). Va començar gratant-se i buscant manyagues per la part de la cua i les potes del darrera i ara quan li raspallem el clatell o sota la barba s’hi posa bé (mentre que abans no li agradava gaire).

Poc a poc en Pirata va perdent “volum” capil·lar i quan li passem la mà per la gropa fins i tot sembla que tingui el pèl més fi (tot i que manté aquell tacte aspre propi dels gossos d’atura).

Bé, sembla doncs que quan bé l’estiu no només hem de canviar la roba de l’armari, sinó que ens hem cuidar de recollir les “mudes” que en Pirata va deixant enrere i que ja recuperarà quan el fred torni.

Gent del Barri (Episodi 2)

Possiblement aquesta parella d'espavilats són uns dels millors gossets que xalen pel barri. El negre jovenet amb morro i peus canyella és en "Negrito" i el menut de pèl gris és en "Nervi". En Negrito és jove, nerviós, àgil i despert. És tant espavilat que ara la seva mestressa el porta a fer agility. Segur que se ne'n surt molt bé. En Nervi és vellet, de fet ho és tant que va anar perdent mobilitat fins pràcticament deixar de moure's. Però l'arribada del Negrito no només va aportar alegria a la família sinó que li va fer revifar les ganes de viure a en Nervi, tant que fins i tot de vegades s'apunta també a les sessions d'agility.
Quan aquesta parella es troba amb en Pirata sempre hi ha bon rollo. En Negrito volta al perimetre a la carrera. Arriba, flaira, marxa, torna, ens saluda, tempta en Pirata, salta, marxa, torna...i no té mai prou. Darrera ve en Nervi, esbufegant però decidit, vol ser sempre allà on està l'acció. És un pèl gelós i si en Pirata ronda massa a en Negrito, rondina i s'alça sobre les potes del darrera per deixar ben clar qui mana allà.
Esperem que per molts anys tinguem uns veïns tant divertits!

Per "gratera" premeu 1

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?

Celest, la gossa boomerang

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Gent del Barri (capítol 1)

Amb aquesta entrada encetem una nova sèrie on explicarem amb quins altres gossos del barri conviu en Pirata. Amb uns hi ha bona relació, amb altres és cordial, amb altres simplement es toleren i, com no pot ser d’altra manera, amb altres no es poden ni veure. Tot i que en Pirata és molt bon jan, sempre són els altres gossos qui demostren actituds més o menys agressives cap a ell. Els únics que es deixen dominar[1] per en Pirata és que són encara més “mansos”.

L'esquifit de taques blanques i negres de cua cargolada és en “Xulu” . La veritat és que no sé el seu nom real, però la seva actitud normal és de “xuluputes”. Així petit com és, es passeja sempre sol per tot el poble i quan veu un gos, sigui de la mida que sigui, va a trobar-lo per buscar brega o rondar-lo de forma prepotent i desafiant. Amb en Pirata no és diferent, i malgrat que ell sempre el rep amb un remenar de cua i la típica olorada als genitals, l’altre eriça els pèls de l’espatlla i el ronca. Acte seguit com que el Xulu no arriba a la part posterior d’en Pirata per muntar-lo, es contenta amb recolzar-se amb les potes del davant sobre el seu coll (com es veu a la foto). En Pirata s’acaba afartant de la seva actitud de “gallito”, i se’n va rascant a terra en senyal de neguit o pixant en l’arbre més proper, però sense donar-li mai del tot l’esquena. Com no podia ser menys, el Xulu sempre acaba la trobada pixant sobre les marques d’en Pirata, en l’equivalent caní de “tenir sempre l’ultima paraula”.

[1] La dominació en els gossos es demostra mitjançant la “còpula” simulada entre mascles. Quan un mascle munta a l’altre no és que demostri actituds homosexuals (al contrari d’allò que molta gent es pensa) sinó que és un símptoma de superioritat. Quan dos gossos es troben se’ls ha de deixar que intentin muntar-se entre ells, ja que així s’estableix una jerarquia i deixen de barallarar-se.

En Pirata i el parquet

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Badalls

Encara no s’ha pogut esbrinar per que badallem. El badall és un acte motor, reflexa i instintiu (ningú ens ensenya a badallar) que indica avorriment, fatiga, fàstic, i que generalment precedeix al son, encara que també es presenta al despertar i ens ajuda a treure'ns de sobre la peresa. Alguns investigadors opinen que el badall és un vestigi evolutiu, el significat original del qual podria haver estat intervenir en la conducta del despertar, en els moments que l'atenció disminuïa sota condicions de perill. El badall no és un gest conscient ni racional, així quan veien que algú altra badalla, sentim un badall o pensem en ell, també ens venen ganes de badallar encara que no vulguem [1].

Però aquest gest involuntari no només passa a nivell intraespecífic (entre individus de la mateixa espècie), ans m’he adonat que de bon matí, mentre m’estic posant les sabates i amanyagant en Pirata alhora, quan ell fa un badall -sí, els gossos també badallen- a mi també m’agafen ganes de fer-ne un. I a l’inrevés, si jo faig un badall al cap d’uns moments ell estira les potes de davant, corba l’esquena, tanca els ulls i treu la llengua tensionant tots els músculs del cos en un badall característic. Uaaaaaahhh!! No teniu ganes de badallar?

[1] Font: Revista Eureka

Purga

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!

No paris, no paris...

En Pirata és un d’aquells gossos que quant surt al carrer no el pots simplement portar a un descampat i fer que faci les seves “coses” allà fins que se’n cansi. Ell vol voltar, corre amunt i avall!! Per passejar-lo hom no es pot quedar estàtic, ha de romandre en constant moviment, esclau de la primera llei de Newton.

Sovint quant voltem, m’aturo a observar algun ocell, algun exemplar vegetal interessant, o simplement com unes formigues intenten entaforar una enorme llavor pel forat del formiguer. És llavors quan transcorreguda l’estona que en Pirata necessita per explorar els voltants del punt escollit, ve a buscar-me, impacient per què continuem el recorregut. Primer s’acosta a veure què passa, uns copets a la cama amb el morro són el senyal per fer-se notar, o bé directament ficar el musell en allò que estic observant. Si això no dóna resultat, s’arracona uns metres, no per deixar-me estar, sinó per gratar fortament el terra amb les urpes com imitant a un brau enfurismat. Aquest és el moment indicador que està perdent la paciència “Vaaaa, anem!!”. Si aquesta tàctica no té efecte, fa el gest de marxar sol “si tu no vens, jo me’n vaig”. Però només marxa uns metres, olorant aquí i allà com esperant a que jo reaccioni. Si finalment això tampoc té l’esperada recompensa de continuar el camí, s’ajeu al costat meu amb un esbufec de resignació, tot atent al més lleu moviment que li indiqui que reprenem el nostre camí.

Tu et quedes aquí

En Pirata té una mena de sisè sentit per saber quan és hora d'anar a passejar i quan és hora de quedar-se a casa. D'una banda ja té uns horaris concrets i unes rutines agafades, per exemple, quan en Quim s'aixeca i es vesteix en Pirata tot i haver estat uns segons abans dormint profundament es desperta, s'estira, i es posa com una moto amunt i avall, ballant un "zapateao" davant la porta del pis per fer que en Quim s'afanyi. Fins i tot és normal que deixi anar algun petit lladruc de nervis. Al vespre, quan toca la segona sortida, segueix el mateix ritual sabent que en quant algú s'acosti a la porta ell també hi ha de ser.

Els caps de setmana ja són un altre cantar. A mig matí la casa segueix en silenci i, quan un dels dos ens llevem i sortim de l'habitació encara amb el pijama posat sí que rebem un bon dia caní -amb espatarramenta panxa enlaire, somiqueig inclòs- però res de nervis ni presses per anar a fer el vol.

Hi ha ocasions, però, en que la rutina canvia i li hem d'explicar que tot i estar-nos preparant per marxar a ell no li toca sortir pas, les paraules màgiques són (mentre li donem uns copets carinyosos al caparró) "no Pirata, tu et quedes aquí, a vigilar la casa". Automàticament el gos deixa de costat els nervis i l'excitació i s'asseu resignat al costat de la porta, observant amb certa tristesa com marxem deixant-lo tot sol.

Quan tornem a casa, estant només a uns metres del pis, ja sentim com s'acosta atent i ensuma per l'escletxa de sota la porta, s'asseu, es torna a posar dret, badalla sonorament i espera que obrim la porta per tirar-se sobre nostre omplint-nos de carícies i demanant alhora tota la atenció del món. És divertit veure, quan un de nosaltres és a casa i l'altre és a punt d'arribar com reacciona en Pirata, corrent passadís avall amb les orelles ben dretes i tot el cos en tensió, parat davant la porta, mirant-se-la com si tingués visió de raigs x i pogués seguir el mecanisme del pany pas per pas. Tot un espectacle.

Lindo Pulgoso

Arghhhh!! Puces, puces per tot arreu. Ahir vaig tenir la brillant idea d’anar a donar un vol pel bosc de darrera casa amb en Pirata, sense pensar que estem en època de plena explosió “pucil”. Ja havíem tingut aquest any alguna que altra experiència amb les paparres, però res greu que no es pogués controlar; era cosa de detectar-les i treure-les per què malgrat s’aferren com una mala cosa, normalment estan mortes quan les troben (beneïdes pipetes mata-bitxos). Però aquest cop amb les puces ha estat espectacular. Ahir al vespre amanyagant el gos, només fèiem que trobar puces. Potser en varem arribar a trobar una dotzena corrent entre els pèls d’en Pirata, i jo me’n vaig localitzar una a la cama, després que m’hagués picat a la cuixa!. Fins i tot aquest matí n’hem trobat una agonitzant al lavabo (potser afectada pel verí mortal subcutani que porta en Pirata?). Aix! Em pica tot només de pensar-hi!

Amics d'en Pirata!

Fes-te amic d'en Pirata i indica'ns d'on ets!

Ordres per en Pirata

Malgrat el caràcter independent d’en Pirata, com tot bon gos d’Atura sempre té un ull posat sobre l’amo (en aquest cas, això de l’ull és més cert que mai). Així quan sortim al carrer o anem d’excursió –si no té un d’aquells dies rebels– en Pirata respon molt bé als xiulets i ordres que li donem. Les ordres les hi hem ensenyat amb paciència, i quan ha cregut li hem donat un premi, normalment algun boci de menjar o una bona manyaga. Les ordres que fem servir més són:

Seu!: Com indica l’ordre, en Pirata recolza la seva part posterior a terra, mentre manté estirades les potes del davant. Si no en té ganes es fa molt el ronso, com si no ens sentís. Si vol alguna cosa, s’asseu automàticament davant de nosaltres com per demanar-ho (normalment menjar, i especialment els iogurts).

Txoca!: Aquesta encara no la domina. Una vegada l’hem fet asseure, ara estem intentant que doni la pota en forma de salutació. Continuem amb la feina...

Quiet!: L’hem hagut d’aplicar per que com que de vegades el passegem sense corretja, sempre sortia del portal escopetejat, travessant el carrer a tot drap. Això comportava un gran perill pel gos. Ara li diem per que es quedi quiet a la vorera i ens esperi abans de creuar. També li diem quan volem que es quedi al nostre costat. El problema és que encara no hem aconseguit que es quedi quiet lluny de nosaltres, ja que sempre que li diem ve fins als nostres peus i llavors és quan s’està quiet, cosa que no és gens útil si el què volem és que es quedi quiet a l’altra costat de carrer, mentre passa un cotxe.

A la manta!: Aquesta l’hem apresa dels amos d’en Dalton. En un raconet té el seu coixí folrat, on juga i dorm si nosaltres hi som a prop. Ara, sempre que li volem donar un gormanderia, l’enviem “a la manta”. Ell, com que sap que l’hi espera un premi, hi va corrents i remenant la cua amb delit. Quan vol alguna cosa, també normalment el iogurt, combina “a la manta!” amb “seu!” ell solet, com dient “veieu que bé que ho faig”.

Cap aquí!: com que no s’hi veu gaire, aquesta és la fórmula que fem servir per guiar-lo. Ell segueix la nostra veu, i canvia el rumb. S’hi ha acostumat molt bé i és una de les ordres que segueix amb més eficàcia. Fins i tot funciona millor que el Vine!

Vine! o Vine cap aquí!: L’utilitzem per indicar-li que s’acosti. Sovint l’utilitzem indistintament amb el "Cap aquí!".

Txist! o No!: Són les dues interjeccions que li indiquen que allò que vol fer no és positiu. Les reconeix molt bé i quan les sent “de seguida” reacciona.

Cuidadu!: Com que el deixem que campi, de vegades es despista amb una olor o va esverat i acaba xocant amb un arbre, un fanal, o la pota d’un banc. Amb aquesta interjecció castissa li indiquem que està a punt de xocar. Pel seu bé, sembla que és una ordre que està aprenent força ràpid, ja que ja comença a abaixar el cap o prendre una postura arronsada, com de rebre un impacte, quan la sent.

Què et dic jo!?!: La fem servir per reforçar una ordre. Així, si en Pirata està punt d’acostar-se a un gos amb una clara actitud amenaçadora (arrupit amb el pèl eriçat) que ell no detecta, li podríem dir: "No! Cap aquí! Què et dic jo!" Amb aquesta fórmula, sense que sigui garantia d’èxit (és més tossut que un marrà) com a mínim s’ho pensarà dos cops i si insistim, potser li evitem un ensurt.

Xiulet: No és una ordre pròpiament dita, però substitueix el "Cap aquí!" o el "Vine!". Es nota que és un gos d’Atura, per què respon molt bé als xiulets.

Busca el mitjó!: Dit per incitar-lo a jugar i per què vagi a buscar la seva joguina de torn.

Ja veieu que tenim un bon ventall d’ordres, moltes encaminades a guiar-lo, i menys a mantenir-lo controlat, doncs és un gos amable, dolç i pacífic.