RE-"TROBAT GOS"

RE-TROBAT GOS

EL VESPRE DEL 03/08/08 A SANT GREGORI

PASTOR ALEMANY,
MASCLE JOVE,
MIDA GRAN,
BON CARÀCTER.

Si l'heu perdut, o el voleu adoptar, contacteu amb nosaltres.

ÚLTIMA HORA! ACTUALITZAT EL 29/08/08

Gràcies als cartells que vam posar pel poble els amos del gos s'han posat en contacte amb nosaltres. Avui mateix el rescataran de la protectora.

Es tractava, efectivament, del gos d'una masia en construcció. Una veïna ens va donar la pista i vam anar a plantar un cartell a la porta mateix del lloc, ara que hi han tornat a treballar l'han vist i ens han trucat de seguida.

Sospito que el van deixar anar els paletes quan van plegar per vacances i ara que han tornat a l 'obra

han vist que finalment podien recuperar el gos. Digue'm malpensada...

Caseta de fusta

Hi ha un lloc on en Pirata s’hi troba bé. No és un lloc especialment còmode, més aviat és estret i calorós, doncs es tracta de l'espai sota la taula de l’escriptori on tenim l’ordinador. Cada vegada que ens seiem al davant el monitor, ell s’acosta demanant moixaines amb els característics cops de morro al colze. Si estem enfeinats, les moixaines no prosperen, i és llavors quant es fa un lloc entre els nostres peus, les parets tancades de l’escriptori, la calaixera lateral, i el lladre amb els endolls de l’ordinador. No ha d'obtenir un postura gaire ortodoxa, i els copets de cap a la fusta que se senten demostren que les maniobres que ha de fer per adequar-se a un espai tant petit són, com a mínim, complexes: avançar a reculons, ajeure’s fent-se un bola, treure el cap entre els turmells, o posar el morro sota un dels eixos de la cadira, són algunes de les tècniques emprades.

Però tots aquests esforços es veu que paguen la pena, doncs un cop instal·lat, en Pirata s’ajeu plàcidament en la seva caseta improvisada. Deu ser que s’hi sent a gust*.

* En aquest sentit cal dir que mai hem vist que s’hi posi si nosaltres no som davant de l’ordinador, vés a saber per què...

100.000W

Sembla que només sapiguem parlar de la salut d'en Pirata, però és que no guanyem per ensurts. Aquest cop tornem a parlar de l'epil·lèpsia i de vòmits.

El fet és que un matí, tot just haver-nos llevat, vaig trobar en Pirata assegut i amb arcades, m'hi vaig posar al costat i el vaig acariciar suaument dient-li coses dolces per que es calmés i vomités tranquil. Ho va fer i, quan semblava que ja passava tot, va fer un bot endavant com si un llampec l'agués enganxat de plè! Tot seguit va patir unes convulsions tan bèsties que el feien aixecar del terra i caure d'esquena, movent les potes descontroladament fins al punt d'esgarrapar les parets fins fer saltar el guix.

Vaig aconseguir engrapar-lo pel clatell i mantenir-lo quiet amb les 4 potes tocant a terra, espaterrat com si li hagués passat un camió per sobre. Les convulsions es van aturar de seguida i vaig poder observar com el nostre pobre gos tenia la pupil·la totalment dilatada (encara que ja li té habitualment, aquest cop no es veia ni un bri de color marró de l'iris). En Pirata, desorientat i babejant aigua com li sol passar, va anar tornant en si fins que, al cap d'uns minuts quan li vaig omplir els plats de menjar i aigua fresca ja anava darrera meu tot feliç com si no hagués passat res.

Consultant l'Enciclopèdia del Gos vam descobrir que el procediment quan un quisso té un atac epil·lèptic és més o menys el que vaig fer, agafar-lo i posar-lo -si es pot- de costat, posar-li un pal entre les dents perquè no es mossegui la llengua, dur-lo a una habitació tranquil·la sense gaire estímuls (llum, soroll, etc.) i esperar que es calmi. Els atacs poden durar des de segons a minuts, i seran seguits d'un episodi de desorientació.

Atenció que no s'ha de confondre un atac epil·lèptic amb un enverinament, que també pot causar convulsions, això qui conegui els hàbits del seu gos ja veurà de seguida si és que ha menjat quelcom indegut o li ha vingut "perquè sí".

L'episodi que ens ocupa va ser enterament culpa meva. El vòmit estava causat perquè en Pirata s'acostuma a engolir les llavors que se li enganxen al pèl, i per tant és una reacció habitual. Ara bé, si jo no hagués intentat "calmar" al gos ell no s'hauria espantat-estressat per la situació i per tant no s'hagués disparat el seu mecanisme de pànic-epil·lèpsia. Ja ho diuen, quan el teu gos tingui por protegeix-lo del perill o deixa'l tranquil per que la natura faci el seu curs, però no l'amanyaguis o excitaràs encara més aquell estat d'ànim i li estaràs donant un missatge confós del que és una "situació bona" o una "situació dolenta".

Aixx... quin patir.

La invasió dels ultracossos

Aquest any se’ns ha passat, i l’efecte de la pipeta miraculosa ja havia desaparegut quan l’atac de les paparres vampíriques s’ha esdevingut sobre un Pirata indefens.

Dia 1. Un espia dins les nostres fronteres

Caminava amb preses pel pis quan sento un “cruixir de fusta” d’una de les plaques del parquet. Pensa que m’ho hauré de mirar quan acabi d’enllestir la tasca que em mantenia ocupat. En tornar per inspeccionar la fusta, observo una taca fosca al terra i al sòcol. Resulta que la taca és sang, i que el “crec” de la fusta, no era del noble material malmès sinó del rebentar d’una paparra sotmesa a pressió de la sola de la meva sabata (cosa que demostra que una paparra no pot aguantar un pressió d’uns 40 kg/cm²).

Dia 2. Blitzkrieg

Amanyagant en Pirata m’adono que la paparra rebentada era només la punta de l’iceberg de l’atac. A la cama esquerra, una enorme bossa de sang li xucla encara el líquid vital. Mentre que una altra s’arrapa als capil·lars de l’orella també esquerra.

Amb un atac de ràbia incontrolada, mullo al paràsit amb alcohol i l’arrenco de soca-rel. Les substàncies anticoagulants del paràsit fa que de la ferida brolli una quantitat considerable de sang, i la reacció al·lèrgica provoqui una inflamació força lletja.

Una mica més calmat (i espantat per la reacció), i endut per la meva inexperiència en aquests afers decideixo portar en Pirata al veterinari per que actuï sobre la ferida i pel visitant indesitjat de l’orella.

La cosa no passa d’aquí. Una pomada i un líquid mata paparres resolen l’afer. Caldrà administrar la pomada per anar desinfectant les “ferides de guerra”.

Nota: aprofito per comprar noves pipetes i adquirir un nou sac de pinso anti-cristalls d’estrovita.

Dia 3. Infiltrats

Quan ens pensàvem que l’enemic havia estat derrotat, encara ens trobem un infiltrat al costat dret del morro d’en Pirata, i es que el pèl que té, fa que els vampirs puguin amargar-s’hi com si fossin les seves trinxeres personals.

Aquest cop provem un altre remei casolà: l’afoguem en oli, cosa que també estova la pell i l’Eva pot enretirar la paparra sense que sigui tant traumàtic com la primera vegada. Aquest cop ja tenim més experiència i desinfectem la ferida amb betadine i subministrem de nou la pomada.

Dia 4. Hospital de campanya.

Sembla que tot evoluciona favorablement. El Pirata ja té la seva dosi infracutània del verí anti-paràsits i la pomada curativa va fent el seu efecte. Esperem que cap ferida s’infecti i tot acabi amb un ensurt, i aquesta entrada al blog.

Pol·lucions nocturnes

Quan pensàvem que amb en Pirata ja ho havíem vist tot, va el quisso i ens ofereix l'espectacle més frepant de la primavera: una pol·lució nocturna.

Ell era allà, dormint, roncant als nostres peus, quan de cop el veiem fer els característics moviments de còpula, "mira" dic tota divertida "sí que l'afecta la primavera que fins i tot hi somia.", "Sí" contesta en Quim, "l'afecta tant que s'està escorrent i tot!". Així, tal qual, un ruixat que va quedar xop ell, el terra i si no ens apartem nosaltres i tot. Ecs. Ecs ecs ecs.

En fi, d'això ja fa uns dies i sembla que a poc a poc se li va passant, ja està ha notant l'efecte aplatanador de l'estiu, que el fa dormir als llocs més frescs i deixar d'escarrassar-se tant durant el passeig. Fins l'any que ve pol·lucions (espero, ecs ecs).

Per cert, el nostre amic Dalton ha estat operat amb èxit i està recuperant-se a casa amb un collarí de plàstic que té amargats els amos, perquè topa amb tot, pobret. La seva nova companya, la Rita, una preciosa cadelleta petitona de tres mesos agraeix als seus amos que tinguessin a bé fer quelcom respecte a les ànsies del pobre Dalton, que el feien assetjar la gosseta de mala manera. Ara esperem que la seva relació quedi amb una bona amistat i puguin compartir l'espai sense ensurts.

L'amor és a l'aire

Ai, com estem patint aquests dies! I no és per la vaga de transportistes, ni per l'euríbor, ni pel preu del carburant... és en Pirata. Bé, de fet no és culpa seva, pobret, que la culpa la tenen les hormones desfermades d'una femella de Golden Retriever que ha vingut a viure a la casa de devant.

Feia uns dies que el nostre gos s'entretenia més del normal en flairar uns punts determinats del descampat de vora l'edifici. Ensumava, reensumava, gratava el terra, tornava a ensumar i, finalment s'hi pixava, per ensumar uns centímetres més enllà, no fos cas que se li hagués passat per alt algun aroma interessant.

Després de tanta ensumamenta en Pirata tornava a casa amb la respiració agitada i un pam de bava penjant-li pels costats del musell. Ecs.

Amb els dies, hem acabat descobrint que la veïna del davant va alta i porta mig barri de corcoll. Veiéssiu en Rex, que viu a la cantonada mateix, com es mira la casa de la mossa amb posat digne i mirada penetrant (sí, ben bé igual que a la foto). No es perd ni una entrada o sortida de la família que hi resideix, tot esperant la seva oportunitat. Pobret també, perquè en Rex no aixeca dos pams de terra i a més té les potes guerxes i, caram, aquella gossota és una valquíria rossa de potes força llargues!

En fi, per culpa d'aquesta fal·lera primaveral cada matí i cada vespre són un drama pel nostre quisso, que no pot esperar a veure'ns entrar per la porta que ja plora i gemega per que el deixem sortir a fer el galant.

Això sí, tant si el traiem com si no, aquests dies en Pirata sembla que s'hagi pres una galleda de cafè, perquè no para quiet! Amunt i avall, al voltant del sofà vinga a fer voltes. Quan som al carrer tot ho fa trotant, que en un gos d'atura ja és normal, però és que sembla que l'hagin passat a càmera ràpida, tot ho ensuma de pressa, ho pixa de pressa i quan se li acaba el camí... recula de pressa i sant tornem-hi. I la cara que fa? quan un s'ha acostumat a la cara del seu quisso sap distingir quan somriu, i creieu-me que en Pirata fa tota la cara d'un obsés esbojarrat a qui acaben de nomenar jurat d'un concurs de bikinis.

Només espero que aquesta època passi ràpid i no haguem de lamentar cap topada romàntica amb la veïna. Bé, si fos així, com diria en Quagmire, "toma toma toma!"

Pirata "en boxes"

Recordeu l'episodi de pèrdua d'orina i el que vam fer per solucionar-lo? doncs ara, per fi, en Pirata s'ha acabat el pinso especial i l'hem tornat a portar al veterinari per que li fessin noves analítiques. Tot ha sortit bé, ja no hi ha cristalls a l'orina, però el metge ens ha recomanat continuar donant-li pinso especial per tal d'evitar que, a la llarga, se li facin pedres ja que s'ha comprovat que el nostre quisso té propensió a generar-ne.

De pas, hem aprofitat per posar-li la vacuna trivalent, donar-li la pastilla per desparassitar, i pesar el nostre bitxo, que ha donat 17 kg! Se n'ha engreixat ben bé un parell des que el vam adoptar, però de debò que no sé on ho posa perquè sota tota aquesta mata de pèl encara hi ha un pinxo prim de costelletes marcades.

Per cert! cap al final de la visita hem recordat preguntar-li al doctor sobre el misteriós cas del nas pàl·lid... diu que és normal, que es tracta d'una predisposició genètica a perdre la melanina de zones com el nas, els llavis, etc. Diu que no ens hem de preocupar doncs això, a part de ser un fet anecdòtic no implica cap complicació mèdica.

I així estem, buscant per internet sacs de pinso especial "S.O." (urinari-mega-bo-a-70-eurus-la-broma) a veure si d'aquesta manera ens estalviem tanta visita a cal metge.

Nens i gossos

Avui apareixia al diari una bona noticia, i és que es veu que els nens que creixen amb un quisso són menys propensos a les al·lèrgies! L'article aquí.

Nosaltres no en tenim, de nens, així que no podem opinar gaire sobre el tema, però sí que podem dir que viure amb un gos és beneficiós per la salut de grans i petits, comprovat!

Pirata vegetarià

Si l’altra dia parlàvem de la doble personalitat d’en Pirata, aquesta primavera ens ha tornat a sorprendre amb la doble dieta que porta. Resulta que ara en Pirata menja herba!

Suposo que pels més veterans en ocupar-se dels nostres amics amb pèl, aquest fet no els sorprendrà gens, però nosaltres som novells en els afers dietètics canins, i la sorpresa va ser majúscula quan de sobte veiem que en Pirata flaire un marge amb brots frescos acabats de sortir, i comença a fotre’ls-hi queixaladetes, enduent-se les tiges gola avall.

Al principi ens varem sobresaltar una mica, però veien que ho feia amb molta naturalitat, varem deduir que “el cos li demanava fibra”, i el varem deixar fer.

Al dia següent, vaig creuar-me amb un senyor del barri - que passeja un ca canari (podenco canario) d’orella torta - que tenia pinta de ser un entès en afers de gossos. Després de la salutació de rigor (entre amos i cans), el vaig interrogar sobre les tendències vegetarianes dels gossos, exposant-li el nostre cas. Amb un somriure de complicitat, i molt amablement, em va aclarir que allò era molt normal. Que els gossos mengen herba per purgar-se, fent una vola a l’estómac amb la fibra de les plantes, i així poder anar bé de ventre.

Tot estava aclarit, i respiràvem ja més tranquils sabent que el nostre gos no patia cap desviació de la cadena tròfica. A més tenia certa lògica i raó de ser, doncs feia un parell de dies que acabàvem de canviar-li el pinso a en Pirata: segurament s’estava regulant el tracte intestinal amb un “Bio” natural. Seguim!

Tenim dos gossos

Un és manyac, sentit, et rep alegre remenant la cua quan arribes a casa. És mandrós i tranquil quan s’ajeu al sol per reposar; o s’espera, pacient i atent, amb el cul a la manta que m’acabi el iogurt per poder-lo escurar amb frisor. Rondina una mica a l’hora de sortir i veu que mai arriba l’hora de marxar, però comprensiu s’aguanta les ganes fins al moment adient.

L’altre, ai l’altre! A fora, és esquerp i esquiu, sempre amb el morro enganxat a terra, flairant les aromes canines de gossos rivals. Les moixaines no són pas per a ell: les rebutja, com si fos un adolescent evitant les carícies d’una mare massa apegalosa davant la porta de l’institut. El carrer és el seu regne, i com a sobirà altiu i orgullós, rebutja les ordres del seu amo, rebel·lant-se contra una autoritat aliena a ell.

Tenim dos gossos, i ambdós són en Pirata.

L'invent definitiu

És una llàstima que en Pirata no hi vegi, i també és una llàstima tenir un gos que quan li llences un objecte (una pilota, un pal, una pedra, un frisbee, etc.) córre per caçar-lo però després no te'l torna... és una llàstima, sí, perquè mai podrem disfrutar d'aquest invent definitiu:

Vist a "No puedo creer que lo hayan inventado":



Quin gust d'invent, quin gust de gos, quin gust de tot!

"Autocarinyus"

Al matí, quan un dels dos surt de l'habitació i es troba el quisso fent guardia davant la porta, el primer que fem és amanyagar-lo bé, acariciar-li la carona, gratar-li la panxona... i ell, oh, que n'és de manyac! rebrega el caparró per les nostres cames per tornar-nos el "bon dia". Doncs no! no és aquest l'objectiu de la refregamenta!

I és que, si analitzem la nostra rutina matutina tots coincidirem que, abans o després, passem pel bany i ens ruixem amb aigua la cara per treure'ns la cara de son... això les persones, però... i els gossos? doncs per treure's la son de sobre -i sobre tot el més material del son, que són les lleganyes- el que fa en Pirata és refregar la cara en el primer que troba. Repeteixo, en el primer que troba, i si un matí no se l'amanyaga com cal el que fa aquest pinxo és anar directe al sofà i arrossegar els ulls per la vora dels coixins, d'anada i de tornada, per assegurar-se que s'ha eixugat bé. Ja veieu, es fa "autocarinyus"!

Ara el que toca és buscar una funda xula que es pugui rentar a màquina. I sort que tenim en Pirata ensenyat per que no puji a seure amb nosaltres, que si no, podriem passar directament a comprar els mobles amb aquest estil:

Trufa blanca - trufa negra

El gos se'ns està descolorint, i ja era difícil amb lo rosset que és! Resulta que al llarg d'aquest hivern hem observat que la trufa, de natural negra com el betum, se li anava empal·lidint pel centre talment com un Michael Jackson qualsevol.

I ara, això... a què ve??? No ho sabem. Sembla que no l'afecta en res, i de tant en tant encara fa l'efecte que tingui el nas ben fosc, però quan dorm... bé, ja no sé si estem massa encaboriats amb tots els transtorns de salut del gos, o és un fenòmen comú, o què.

He buscat per Internet (ara tot es busca per Internet, ja sigui per veure com es fa el famós pollastre fregit americà com per demanar hora al metge) i he vist que no hi ha gaire senyals d'alarma per aquest fenòmen; hi ha gent que diu que és pel fred que se'ls aclareix la trufa, n'hi ha que diu que és amb l'edat, etc. Qui sap, però com diu a la foto "sempre podria haver estat pitjor".

Falses aparences

El mateix dia de l'atac epilèptic, just quan ja tornàvem en cotxe cap a casa, va passar una altra cosa extraordinària que crec seria bo d'explicar. Veureu, érem a la carretera travessant una zona de polígon industrial propera al nostre poble quan, uns metres enllà en la mateixa carretera, corrien pel voral del sentit contrari dos gossos amb la llengua fora. Els cotxes s'apartaven i es feien llum entre ells per avisar-se del perill inesperat a la via.

Jo, sensibilitzada per l'episodi recent viscut amb en Pirata i veient que si no s'hi feia quelcom ràpid podria passar una desgràcia, vaig instar en Quim que aturés el cotxe en un dels carrers paral·lels a la via central per esperar l'arribada d'aquest parell de quissos temeraris. Així ho vam fer i, encara amb en Quim i en Pirata dins el cotxe, vaig atraure els animals amb un posat i to de veu adequats per l'ocasió. Les pobres bèsties se'm van acostar amb tota la confiança i es van deixar acariciar tranquil·lament. Eren un mascle de gos d'atura ros com la palla seca, amb el pèl rinxolat, de cos gros i ben format, gairebé segur de raça pura; l'altre era una femella també rossa creuada de gos d'atura, tenia el pèl llarg i una carona semblant al nostre Pirata, però de talla més gran.

Per l'expressió de la cara se'ls veia feliços, divertits amb l'aventura; una parella inseparable que semblava estar ben alimentada i neta, però que vaig observar que anava sense collar de cap tipus. Vaig poder palpar la femella i no vaig trobar el típic bultet rera l'orella indicatiu d'estar xipada. Com el dia havia estat ple d'ensurts per en Pirata vam decidir no "presentar-los" i deixar que descansés al maleter mentre decidíem què fer amb aquell parell d'amants en fuga.

Què feien aquest parell enmig d'enlloc? S'havien escapat? Els havien abandonat? Jo ja me'ls volia endur cap a casa. No per quedar-me'ls, doncs la nostra situació ho fa impossible, però com a mínim per donar-los un àpat, aigua i treure'ls de la carretera on tothom podria prendre-hi mal. Ja m'estava fent la disposició mental de com hauria de ser el cartell de "S'han trobat dos gossos..." quan en Quim, home assenyat on els hagi, va fer-me notar que aquests gossos estaven en massa bones condicions com per ser peteners, i per la manera com corrien semblava que sabien massa bé on anaven. Així doncs, veient que ja eren fora la carretera i s’interessaven per anar per dins el polígon - essent dissabte no hi havia ningú feinejant- vam decidir deixar-los continuar el seu camí, seguint-los discretament amb el cotxe, pendents que no tornessin a posar en perill les seves vides.

Durant deu minuts van estar corrent a munt i avall, ensumant, pixant, jugant... fins que va aparèixer un 4x4 tipus ranxera a l'altra punta del carrer, tocant la botzina. Els dos gossos es van aturar a mirar i, quan el conductor del vehicle va baixar-ne, van arrencar a córrer cap a ell. Es van saludar amb totes les moixaines habituals entre amo i gos i, encara no entenem ben bé perquè, sense deixar-los pujar a la ranxera l'home els va animar a seguir-lo, va posar el cotxe en marxa i així els gossos van seguir-lo alegrement al galop per aquells carrers del polígon perdent-se de vista i sortint així, ves a saber fins quan, de les nostres vides.

Aquest incident em va fer pensar en l'anècdota que els meus oncles em van explicar una vegada. El meu oncle és transportista i sempre s'emporta la seva gossa Àfrica, una pastor alemany de pèl llarg moguda i bordadora com ella sola, una vigilant de primera. Bé, quan és a la central de la seva empresa sempre deixa que l'Àfrica volti per allà, fins que un dia, a l'hora de tornar a casa, la gossa no tornava. Van passar les hores, va sumar-se a la recerca la dona del meu oncle, polígon amunt, polígon avall... es va fer de nit i la gossa no apareixia. Desesperats, barallats fins al punt d'estar en perill la seva relació i tot, van estar a punt d'abandonar fins que, oh miracle, el telèfon va sonar. Era un noi que, igual que el meu oncle, treballava de transportista i aquella tarda s'havia trobat en un dels carrers del polígon una gossa que semblava que anava sola. Com li va fer moixaines l'animal va marxar alegrement amb ell, fent tota la sensació que necessitava una llar. Com la gossa porta una xapa identificadora amb el telèfon dels amos va ser fàcil reunir-los de nou. Curiosament, aquest noi havia recollit l'Àfrica al carrer de darrere on treballa el meu oncle. Així que ja veieu, com va escriure Tolkien (i ara adaptat a la nostra aventura canina) "No és or tot el que llueix, ni tot gos que camina errant va perdut, a les arrels profundes no arriba la rosada, el vell vigorós no es panseix..."

Qui dies passa, anys empeny...

<- Cristalls d'estrovita
Ja vam explicar que en Pirata tenia esporàdicament petites pèrdues d'orina. Seguint el consell de la Montse varem fer-ho mirar pel veterinari, no fos cas que tingués quelcom greu. Després del pertinent "interrogatori" del galè caní (quantes vegades surt el gos a fer pipí? amb quina freqüència té les pèrdues? etc.), la perceptiva extracció l'orina a través d'una sonda, i el corresponent anàlisi, van concloure que el Pirata presenta un quadre subclínic (vol dir que els símptomes són molt dèbils) de cristalls a l'orina (cristalls d'estruvita), que irrita lleument la bufeta, i provoquen les pèrdues ocasionals. Sabent què té, també tenim el tractament: existeix un pinso especial a 70 € els 15 kg que acidifica l'orina i dissolt els cristalls.
El dissabte passat, en anar a buscar el sac de pinso, en Pirata està incòmode a la part del darrera del cotxe. Es mou nerviosament sense acabar de trobar la postura. Quan arribem a l'aparcament i obrim la porta del capó, trobem en Pirata garratibat fet una bola rígida bavejant profusament. Espantats, baixem el gos a terra i el cridem per veure si reacciona. Té les potes com enrampades i malgrat fa l'intent d'intentar acostar-se, els músculs no li responen. Amb un nus a la gola, el carregament en braços i ràpidament el portem a la consulta del veterinari. En veure'ns entrar amb el gos convulsionant ens fan passar immediatament a la consulta, on ens rep el doctor. Aquest li fa un reconeixement ràpid: segueix bavejant, els quarters posteriors enrampats i replegats sense respondre, i tot el cos amb convulsions. Una injecció d'atropina calma els símptomes al cap de pocs minuts. En Pirata, poc a poc es recupera.
Ja més tranquils, el veterinari ens explica que en Pirata ha tingut una mena d'atac epilèptic, tot i que el comportament no era exactament com el descrit en el manual de veterinària. No sap ben bé què pot ser. Li expliquem que tallant-li les ungles ja li havia passat, però que ho varem associar a una mena d'atac de pànic. Per descartar algun tipus de malaltia orgànica li fem uns anàlisis de sang: són normals, per tant l'atac té un origen funcional, vinculat, segurament, a algun problema amb el sistema nerviós. Com que el tractament rau en donar una pastilla cada 12 hores cada dia per sempre, quedem amb el veterinari que, de moment, farem un seguiment d'en Pirata, a veure si la freqüència dels atacs augmenta.
Ja veieu, en Pirata es fa gran, i cada dia que el tenim és un dia més que el gaudim. Qui dies passa, anys empeny!

Teràpia de parella

Decidits a fer que en Dalton i en Pirata es facin amics, fa un parell de caps de setmana vam tornar a fer una excursió per veure com evolucionava la relació.

A grans trets, això és el que va passar: Un cop arribats a la vall d'Hortmoier, vam fer una aproximació directa, tan directa que en Pirata gairebé se'ns cau per un barranquet per l'efusiva envestida d'en Dalton, i és que no el va veure venir! Tot seguit una escena de "qui és el més mascle" perquè tots dos animals són de tarannà dominant i si un es posava burro, l'altre més. Quan els vam separar -sense haver deixat resolt el tema de qui és el mascle dominant- vam començar el camí i es va veure ben clar que, així com en Dalton es comportava normal, amb la seva energia i curiositats innates, en Pirata es posava en el paper de "germà gran paparra" i seguia l'altre com si el vigilés de ben a prop. Si en Dalton s'acostava a la vora del camí i flairava l'estimball que quedava als seus peus, en Pirata feia exactament el mateix tot enganxant-se-li al darrera, cosa que em va fer patir tant per por a que perdés peu que durant una estona el vam fermar amb la corretja, no oblidem que en Pirata no s'hi veu!

Així vam anar fent força tros, fins que en un moment donat en Pirata va pessigar-li el cul a en Dalton, encara no sabem si per fer-lo avançar, per cridar-li l'atenció o ves a saber què, i ja els tenim enganxats un altre cop amb aquells rugits de fera de la sabana que saben fer tan bé tots dos quan volen fer por. Tornats a lligar, tornats a separar, i així fins tornar als cotxes.

Quan ja anàvem de tornada vam coincidir amb una parella d'estrangers que duien una rèplica d'en Pirata però amb la cua llarga, i el senyor molt amable ens va explicar que tant se val com li'n diguin, si Gos d'Atura o Berger des Pyrénées, que tot és el mateix però en diferent idioma. També ens va explicar que alguns gossets d'aquesta raça neixen directament sense cua, cosa que desconeixíem.

Amb l'ànim caldejat com estava en Pirata va rebre el gos d'aquests senyors amb una gèlida olorada i un petit gruny de "no m'empipis que avui tinc un mal dia", i en Dalton, amb el seu do de gents que té, tot i anar lligat i amb morrió, se les va enginyar per rebolcar una mica pel terra al nouvingut qui, tot i plantar cara uns segons, de seguida va ensenyar la panxa i va donar per tancada la baralla. Penso que si en Pirata acabés algun dia cedint i posant-se panxa enlaire davant en Dalton els dos serien molt més feliços i sabrien qui mana, però tal com està la cosa de moment, no hi ha manera de que cap dels dos cedeixi.

Així va anar, que més que dur un parell de gossos sembla que portem un parell de burros catalans, per lo tossuts que arriben a ser. Com diu l'Omar (l'amo d'en Dalton) "aquests dos tenen problemes de comunicació, no s'entenen". Tan és així que tot fent broma vam arribar a plantejar-nos anar a l'esplanada de davant l'hospital caní i deixar-los fer, sense morrions ni corretges, fins que la jerarquia es decideixi. S'accepten apostes! (és broma, eh, en Pirata no té cap possibilitat però amb lo valent que és, és capaç de deixar-se matar per tal de no cedir un pam, així que no ho provarem no fos cas que li buidessin l'altre ull).

L'estranya parella

Fa un parell de caps de setmana que varem aconseguir que el Dalton i en Pirata compartissin el mateix metre quadrat sense que cap dels dos sortís ferit, i on es va rebel·lar la natura "esquerpa" pròpia dels gossos d'atura.

Tot va començar amb una operació meticulosament planejada: en Dalton arribaria al descampat de davant de casa amb totes les mesures de seguretat implementades (morrió i corretja) mentre en Pirata hi passejava tranquil·lament. Talment com una cimera durant la guerra freda, la idea era que la trobada es realitzes en "camp neutral".

En Dalton és un gos que està molt ben socialitzat pel què fa a les persones, però des de petit sempre ha estat molt "burro" i els seus amos sempre s'han vist obligats a fer mantenir les distancies d'en Dalton vers els altres gossos, per evitar disgustos. La conseqüència és que ara ell li costa establir relacions "fluides" amb altres quadrúpedes.

Així, en trobar-se per segona vegada, la parella va tornar a protagonitzar un encontre tens: en Dalton aprofitant-se de la seva potència muscular i major pes, ràpidament va muntar en Pirata per dominar-lo, aquest però amb la tossuderia que el caracteritza no val voler arronsar-se ni un pam, i ja els tenim pel tros. Al final els varem separar, i en Pirata per un costat i el Dalton per l'altre. La tensió de l'ambient va relaxar-se quan de sobte van aparèixer tots cofois la troupe de la Montse (Nervi, Negrito i Donald), i un parell d'extres (en Rex i en Tom). Imagineu com estava en Dalton, essent la primera vegada a la vida que estava envoltat de tants gossos.

Finalment la situació es va anar calmant, i per fi varem decidir que la sortida programa podria produir-se: tots cap a Sant Roc!

Poc a poc els dos gossos es varen anar aclimatant a la situació fins a tolerar-se. Hi van haver alguns episodis de "posicionament" per part d'en Dalton, i en Pirata en veure que aquest primer no s'hi podia tornar (portava el morrió posat) va començar a posar-se "gallito", aturant-lo i roncant-lo. El pobre Dalton va acabar aguantant durant 9 km un Pirata pesat que no parava d'emprenyar-lo. La veritat és que no havíem vist mai en Pirata comportar-se de manera tant desafiant.

Tot plegat, no va anar tant malament com ens pensàvem, i vam decidir repetir la trobada.

"Déjame que te patee el chow chow"

FITXA DEL DETINGUT

Nom: Desconegut
Cognoms: Desconeguts
Àlies: "Chow"
Raça: Chowchow
Sexe: Mascle
Característiques físiques: Pel abundant, color lleonat, pes aproximat 20 kg.
Còmplices: Mascle adult de raça humana, cadell mascle de raça humana.

DELICTE DEL QUE SE L'ACUSA

Agressió, amb els agravants de nocturnitat i premeditació.

DETALL DE LA DENÚNCIA

En data 30/12/2007, a les 22 hores 20 minuts, trobant-se la víctima acompanyada de la seva manada en un carrer proper a casa seva i encaminant-se de tornada a la seva residència després del seu passeig habitual, va albirar en la llunyania (s'entén a un carrer de distància) a l'acusat dirigint-se en la seva direcció amb clars indicis d'amenaça, això és, mirada fixe en la víctima, llenguatge corporal tens-agressiu, caminar determinat i ignorància reiterada dels crits de reclam dels seus còmplices.

En trobar-se l'acusat a escassos tres metres de la víctima la femella de la manada agredida s'interposa en el camí de l'acusat en previsió d'un possible atac, mentre el mascle de la mateixa manada mantenia la víctima potencial el més protegida possible. Malgrat aquests esforços, l'acusat en estricte silenci va acostar-se fins la femella encarant-se a ella sense deixar de mirar fixament la víctima i, finalment, esquivant els dos guardians es llançava amb les mandíbules obertes sobre el cos de la víctima mentre aquesta, degut a la seva discapacitat, es veia incapacitada per defensar-se de manera efectiva.

Trobant-se ambdós implicats enllaçats per la mossegada poderosa de l'acusat -qui alhora emetia grunys guturals-, va aprofitar el mascle aliat (valent-se de la corretja) per estirar la víctima a zona segura i propinant puntades de peu voladores per tal de separar l'acusat, va aconseguir de manera efectiva posar fi a l'agressió.

L'acusat va procedir a allunyar-se de la zona de conflicte sense donar mostres de penediment, mentre els seus còmplices s'acostaven a la víctima i acompanyants per interessar-se pel desenllaç de la trobada. Va ser la manada agredida qui va acabar disculpant-se per haver propinat una puntada de peu a l'acusat fins que ambdós grups es van separar de manera pacífica. Cal destacar que va ser la víctima qui va ser guiada per la seguretat d'una corretja cap a la seva residència mentre l'acusat caminava lliurement per la zona sense rebre ni tant sols una amonestació per part dels seus companys, a excepció d'uns improductius precs per part del seu amo per a que li fes cas.

LESSIONS DECLARADES

La víctima presenta un forat a la natja dreta que concorda -segons els entesos- amb una mossegada canina.

ACCIONS CORRECTORES

La manada agredida procedirà, d'ara en endavant, a deixar lliure de lligadures a la víctima potencial per a que pugui escapar més fàcilment dels agressors. A més, formaran una barrera humana davant qualsevol agressor que s'acosti amb intencions agressives. També se serviran de les puntades de peu amb plena resolució per tal d'evitar el contacte agressor-víctima. Finalment, informarà amb aquest mitjà de qualsevol perill a què estiguin exposats els veïns del poble per a que estiguin preparats.

INFORMACIÓ ADDICIONAL

http://es.wikipedia.org/wiki/Chow_Chow
http://www.chowchow.es/

Gent del Barri (Episodi 3)

Aquests dos "guardians" són la Negrita i en Rex. la Negrita, tal com indica el seu nom, és la petita de color fosc amb la taca blanca del davant. En Rex és el gos de color clar amb orelles canyella dels fons.
Viuen al mas del costat de casa. Sovint ens els trobem al matí. Els seus amos surten amb la bicicleta donant un vol per la zona de passeig mentre ells els segueixen darrera tot parant aquí i allà. Quan no volten rere la bicicleta de l'amo, fan de vigies -per torns- a la porta del garatge del mas (tal com veieu a la fotografia), o també de vegades hom els pot veure ensumant aquí i allà per tot el poble.
La Negrita és força territorial i borda a tothom que passa per davant de la porta, especialment si és un gos. Per sort, mica en mica es va acostumant a la presència d'en Pirata i sembla el va tolerant. Ara quan es troben, si no es troben prop de la porta de ca seva, simplement s'oloren i ella acaba per deixar-lo plantat.
En Rex és més "passota" i gairebé "ignora" a en Pirata, si no fos per que aquest sovint insisteix amb ensumades reiterades. Es podria dir que la seva única relació és olfactiva, ja que allà on un hi deixa la seva marca l'altre va de seguida a "tapar-la".

Guardià pelut

Avui m'he quedat a casa perquè tinc un refredat d'aquells espessos, acompanyada en tot moment pel nostre fidel Pirata que no ens perd la pista en cap moment mentre som al pis. En aquestes que m'he quedat profundament adormida al sofà, i en Pirata als meus peus ha fet el mateix. Mentre tots dos roncàvem de cop ha sonat el timbre de la porta "blim blom!" i ens hem despertat desconcertats. Bé, desconcertada jo que amb prou feines he arribat a entendre què passava, però no així el nostre gos que només sentir la campana s'ha despertat, s'ha posat ràpidament en peu i ha sortit ben decidit cap a la porta bordant amb fermesa. Sí, bordant!

L'havíem sentit fer algun bup d'espant al xocar amb alguna cosa, un bup de queixa al jugar massa intensament, un bup d'impaciència per sortir a passejar... però això d'avui ha estat una "bordada" de debò, a ple pulmó com un gos gran. Quan li he fet "ssshhhht!" de seguida ha tornat als meus peus i ha seguit dormint com si allò hagués estat només un somni.

Feia temps que ens preguntàvem què deuria fer en Pirata mentre nosaltres no hi érem i crec que avui hem tingut la resposta. Dedueixo que el nostre gos s'havia oblidat totalment que jo era a casa i, com a bon guardià, ha exercit el seu poder davant un possible intrús amb el seu discurs caní de "ep, qui hi ha? compte que sóc aquí!". És el primer cop que li veiem fer una cosa semblant i m'he sentit orgullosa de la seva valentia, de fet sempre que ha vingut algú o hem conegut a algú fora ha estat un gos amistós, manyac o independent, valent a vegades quan algun gos se li enfrontava, però no ens imaginàvem que pogués tenir potencial de gos vigilant, i ja veieu, ens ha tornat a sorprendre.

Només espero que si mai el deixem sol de nit no es dediqui a molestar el veïnat amb udols o lladrucs insistents, com fan alguns gossos de cases veïnes (que n'hi ha per donar-los una bona lliçó de modals, tot s'ha de dir, quan a les dues de la matinada et canten una serenata sota la finestra sense que ningú surti a fer-los callar). En fi, ja ho sentirem a dir.