De vacances a Osca (3era Part)

Tempesta d'Estiu

Era l’últim dia abans de marxar d'Osca. Al matí havíem visitat una vall propera a la d’Ordesa (Valle del Bujaruelo), però l’aproximació d’una tempesta d’estiu ens va fer sortir-ne. Arribàvem a l’alberg més o menys descansats i encara ens quedava tota la tarda. Així que vaig decidir fer un PR que duia de Linàs de Broto (el poblet on teníem l’alberg) fins a Yosa, deixant reposant a l’Eva. La guia posava que el recorregut era d’1 hora i 2/4, així que tenia temps de sobre. Per sentir-me una mica acompanyat vaig endur-me en Pirata. Com sempre, ell va agrair poder sortir i sentir el vent directament al musell. Seguint les indicacions del plànol i de les senyalitzacions, vam enfilar cap al meu destí. Era curiós com en Pirata anava seguint el corriol (que no feia més d’un pam) rere meu, tot inclinant el cap una mica cap a l’esquerra per fixar el seu ull “bo” en la meva figura. Les vistes eren esplèndides, tot i que el camí era molt cansat ja que en un tram hi ha un desnivell de 250 m que es fan amb poc metres. Això va ser el més dur, caminant per un bosc de pi roig amunt i amunt sense mai acabar. La sort era que l’espectacle natural era prodigiós i el cel s’havia tapat una mica, cosa que feia que la temperatura fos agradable, i en Pirata semblava no cansar-se tant com quan camina sota el sol. Quan ens aturàvem a descansar ho fèiem sobre un llit de molsa, envoltats de maduixeres silvestres amb un fruit dolcíssim. La cosa es va complicar en arribar a la carena. Encara quedaven potser ¾ d’hora per arribar al final de l’etapa, quan un mantell de núvols negres i compactes ja cobria el cel. Després de fer un parell de fotografies per l’àlbum naturalístic (s’ho valia) vaig decidir no arriscar-me a ser enxampat per una tempesta en mig de prats alpins, així que molt a contracor vaig decidir retornar pel camí de les maduixeres. Va ser un decisió encertada, per què a mitja baixada els primers llampecs ens sorprenien, i unes gotes esporàdiques feien que em poses el paravents. Les fulles del bosc de moment semblaven donar-me tota la cobertura que havia de menester. Tanmateix, l’esperança d’arribar aixuts a l’alberg es va esvair quan vam rebre els primers impactes de petites pedres de glaç. Veien que la cosa es posava malament vaig buscar aixopluc sota un petit faig que creixia al peu d’un potent pi roig, amb la idea de deixar passar la calamarsa i quedar una mica arrecerats. Amb el meu cos i l’impermeable que havia tingut la precaució de dur, tapava en Pirata, que en notar que començava a ploure fort, va arraulir-se entre els meus genolls com un nadó atemorit.

Semblava que la tempesta no amainava, tot i que els llampecs i la calamarsa ja havien passat de llarg, i ja anava ben xop. Així, que vaig decidir seguir endavant per no agafar fred. En aixecar-me, en Pirata va perdre la seva protecció, i em buscava per evitar mullar-se (es clar que no li agrada la pluja). Nogensmenys, era l’hora de marxar i amb paraules d’ànims vaig aconseguir que no es preocupés de la pluja i seguís endavant. En un moment varem quedar els dos molls fins als ossos. De tant en tant, en petites pauses que feia per evitar algun obstacle, en Pirata aprofitava per espolsar-se l’aigua del pèl amb aquell moviment de sacseig tant característic dels gossos. Segur que m’estava maleint per dins, tot i que no el vaig notar en cap moment cansat o contradit, i va seguir-me estoicament sota la pluja a bon pas (suposo que volia arribar tan ràpid com jo a un lloc sec). Finalment varem arribar a l’alberg completament xops, on l’Eva ja ens esperava somrient i, previsora com sempre, amb unes tovalloles a punt.

Va ser tota una aventura!