Què passa quan la nostra mascota és malalta i no té possibilitat de recuperar-se? hi ha dues opcions: que es quedi ingressada a la clínica sota supervisió i amb un equip mèdic que li subministri els medicaments que necessiti fins que tanqui els ulls per sempre, o bé ens l’emportem a casa per a que passi els últims moments amb la família que s’estima. I si el nostre animal mor en circumstancies inesperades?
Quan l’animal mor a la clínica, els mateixos metges s’encarreguen de les despulles, però si això succeeix a casa, existeixen dues maneres de donar-li un final digne a la nostra mascota, no només per raons sentimentals, sinó com una qüestió de salut pública convenientment recollida a la normativa vigent (la gestió dels cadàvers, siguin del tipus que sigui, de companyia o de granja, queda articulada en la Llei 10/98 de Residus, Reglament de Epizootias, de 1 de febrer de 1955, Reial decret 2.224/1993 de 17 de desembre, que deroga el RD. 845/1987 i incorpora a la normativa espanyola la Directiva 90/667/CEE i Directiva 92/118/CEE en vigor a Espanya, Decisió 449/96/CEE i Directiva 534/99), es tracta de l’enterrament i la incineració.
La incineració
És el mètode més higiènic. Els amos s’han de posar en contacte amb el seu centre veterinari, amb alguna empresa especialitzada o amb alguna associació de protecció dels animals, per a que es facin càrrec dels aspectes tècnics de la crema. Per aturar el procés de putrefacció del cos mentre no vinguin a buscar-lo, s’haurà de congelar (sí, congelar) l’animal amb els mitjans de què es disposi. La incineració pot ser comunitària o individual; en ambdues es permet als amos presenciar la cremació, i en el cas individual permet quedar-nos amb les cendres del nostre fidel company.
L’enterrament
S’haurà de realitzar en instal·lacions especials preparades a tal efecte (cementiris animals), evitant així la profanació accidental o intencionada, la contaminació d’aigües subterrànies i, en general, provocar algun perjudici al medi ambient. El procediment per a enterrar el quisso seria molt similar al dels humans.
Evidentment tots dos sistemes requereixen certa inversió econòmica, que varia depenent dels “extres” que els amos considerin oportuns.
A la xarxa, a més, existeix una infinitat de cementiris virtuals de mascotes, on es pot veure la fotografia de l’animaló i pensaments, poesies i escrits dels amos a manera d’últim homenatge.
En tot cas, si ens trobem inesperadament en la situació, el que hem de fer és trucar al nostre veterinari de confiança que és qui ens assessorarà en primera instància del que hem de fer amb el nostre company.
Això sí, mentrestant aquest final no arribi aprofiteu per disfrutar amb la vostra mascota i passar-ho el millor possible, ja que en el fons això és el que s’endurà al cel dels gossos.
3 comentaris:
Eps ¡¡¡ t'he contestat a baix pel teme de les paparres.
I parlant d'aquest tema, jo he tingut uns quans animalons, de fet la vivi es el meu segón gos adoptat i vaig tenir 2 gats també, tots ells van ser incinerats. La veritat es que tenim una veterinaria molt maca, i la Tula (gosseta anterior a la Vivi) que vaig recollir de la gossera amb la "friolera" edat de 18 anys, va morir dormint a casa i la Gemma (veterinaria de familia) va venir especialment a endursela per incinerar. Les dues gatetes que he tingut van morir amb 18 anys (la Mishina) i 14 anys (la blanquita) i totes dues van tenir que ser eutanasiades perque no patissin, per recomanació de la Gemma.
Cosa que no m'empanadirè mai, perque així no van patir (tan de bó que els humans tinguesim plè dret en aquest sentit )
Ale, petonets per tots. (renoi que plasta soc ;) )
Deu ser il.legal (?), però tinc els meus gats enterrats al jardí, sota un cirerer.
Fa poc es va morir una gata, "la gata", la Katze, que tenia més de 12 anys. La pobre havia passat de tot amb nosaltres: havia parit, l'havíem esterilitzat, diverses malalties, ... finalment va agafar la leucèmia felina, que és una mena de sida dels gats. Tot i això, va aguantar amb bona vida durant un parell d'anys més. Tots els animals són especials, i te'ls estimes igual, però ella va ser la segona gata que vam tenir. El primer, un mascle, no va viure gaires anys. En tot cas, era una gata molt i molt especial per nosaltres.
I tot i que sigui irregular, m'agrada haver-la enterrada en un lloc proper i familiar, un racó càl.lid i agradable.
Déu n'hi do la de vegades que heu passat per aquest mal tràngol, no vull pensar en el moment que nosaltres haguem de viure-ho.
Laura, la meva mare també ha tingut un munt de gats i en alguns casos ha hagut de recórrer a l'eutanàsia, crec que és el millor quan no hi ha més remei i l'animal està agonitzant. Ells no entenen el que els passa i pateixen perquè intenten seguir la vida normalment i veuen que no poden, i a nosaltres ens trenca el cor veure'ls en aquesta situació. Sí, crec que és el millor.
Quim, no sé si és il·legal quan els enterres en el teu propi terreny en un entorn "controlat", però si jo tingués un petit terreny també ho faria. Retornar a la terra, que un arbre agafi una petita part de tu i la faci seva... és, si més no, romàntic. :)
Publica un comentari a l'entrada