La pregunta és, on el podem dur a passejar? Quan no tens gos no pares esment d’on hi ha els pipi-caques per gossos. Fent memòria decidim passejar per un parc ben gran que tenim a deu minuts de casa, amb l’esperança de trobar un lloc que li agradi prou a en Pirata per a que hi faci les primeres necessitats.
Voltem ben bé una hora i pico, en Pirata camina amb prudència sempre situat a la nostra esquerra, amb el cap a l’alçada de les nostres cames per sentir les nostres passes i seguir el nostre ritme. És una passada d’animal, sembla mentida que tot i no veient-hi i en un entorn i companys nous estigui tan pacífic.
Quan decidim anar cap a casa s’ajup per fi per fer... cagarrines! Ha deixat una molt petita pasteradeta líquida barrejada amb gotes fresques de sang. Ens hem espantat molt i hem trucat de seguida a en Pere. Ens diu que és normal, que els gossos que són adoptats pateixen descomposició els primers dies; si no se li ha passat demà ens demana que el tornem a trucar que ens donarà un xarop per a que es recuperi.
Ja més tranquils de saber que el que li passa a en Pirata és normal, tornem cap a casa a deixar-lo descansar. L’aventura de l’ascensor torna a ser un episodi destacat del camí, perquè l’animal detecta d’alguna manera que hem d’entrar a la caixa i es clava com un ase tossut. L’agafem a pes i l’entrem, però veiem que haurem d’ensenyar-lo a pujar i baixar les escales perquè no té pinta d’acostumar-se a l’ascensor en el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada