El pipí

A part de quan el vam banyar que es va fer pipí de por, i fa dos dies que va buidar el dipòsit enmig del menjador, no ha tornat a desfogar-se ni a casa ni al carrer. Em preocupa que s’aguanti tant les ganes. De fet he observat que no beu gaire aigua; fins i tot avui al migdia l’he animat a que begués xipollejant al seu bol fins que s’hi ha acostat i ha begut amb ganes. Potser té algun trauma, o és que jeràrquicament creu que primer he de ser jo qui begui, no ho sé, però estaré molt atenta amb aquest tema perquè si cal els ho consultaré als veterinaris quan hi anem.

De fet, aquest migdia em debatia per l’esperança de que per fi hagués tornat a fer les necessitats sobre els diaris que empaperen el terra del menjador i l’enuig de pensar la feinada que hi tindria en netejar-ho més la frustració de no haver-lo enganxat in fraganti per aprofitar per alliçonar-lo en on ha de fer les seves coses. Tots aquests sentiments s’han esborrat en el moment que he obert la porta i m’ha rebut amb tanta alegria que feia tombarelles i tot. De pipí, però, res de res.

M’he fet el dinar i s’ha emocionat molt amb les olors que sentia, però el seu bol de pinso ni l’ha tocat. Tot seguit ha coincidit que el meu company m’ha trucat per telèfon i de cop i volta, no sé si per l’olor del dinar o perquè deu haver detectat la veu del meu xicot, en Pirata ha embogit i ha començat a ensumar a corre cuita tot el pis, corrent a munt i avall com si busqués quelcom. Hauré d’investigar més això de les trucades, amb l’oïda tan fina que deu tenir igual es pensava que el meu company era a casa! L’he vist tant nerviós que l’he tret de seguida pensant-me que es faria pipí a casa, però què innocent que sóc, la volta només ha servit per a que es cansés una mica i em deixés dinar en pau.