Reflexions

19 d’abril de 2006

Bon dia pel matí. Hem passat una nit més o menys agradable i ens hem llevat amb ganes de passejar. Això de no dutxar-me al matí encara em ve molt de nou, jo era dels qui deien “jo sense una dutxa no sóc res” i mira, les coses canvien. Un altre canvi va ser que em vaig perdre un episodi i mig de la meva sèrie preferida, cosa inaudita ja que fins la setmana passada feia mans i mànigues per aconseguir no perdre’m ni el primer minut de títols de crèdit.

Ara mateix sóc a la feina redactant el munt d’entrades que precedeixen a aquesta, rememorant cada detall d’aquesta aventura en la que ens hem embrancat el meu company i jo. Sembla mentida que no hagi passat ni una setmana, hem viscut tantes experiències noves que tenim la sensació d’haver estat mesos de vacances. Hem conegut gent nova, un món nou de gossos i amos, costums desconeguts dels animals... i el que ens queda!

Jo, que sóc molt sensible amb les olors, ara mateix noto la petja que en Pirata ha deixat en la meva roba i em pregunto si algú altre notarà que ara tinc gos. Des de que ha entrat en les nostres vides que el sabó per mans va que vola a casa, sempre que acabem de fer-li manyagues anem a rentar-nos les mans, som conscients del munt de porqueria que podem arrossegar de tocar-li el pèl i el morro. No sé si els qui tenen gossos acaben per acostumar-se a fer sempre olor a ca, o segueixen alguna pauta de neteja gaire estricte. Aquesta, suposo, és una més de les coses a les que ens haurem d’acostumar.

Encara hem explicat a molt poca gent tot això del Pirata, la veritat és que ens esperem poca tolerància per part d’alguns ja que això de “tenir un gos en un pis tan petit” a hom pot semblar-li una crueltat. Personalment no hagués acceptat mai adoptar una bèstia inquieta que necessités molt d’espai per esbravar-se, però el cas del Pirata és diferent perquè ell per prudència no es mou d’allà on és i l’espai del que ha de disposar sempre ha de ser més petit i d’alguna manera “manejable” per ell, coneixent les distàncies entre les coses i tenint punts de referència constants d’on es troba en cada moment per no desorientar-se.

Tot i la seva limitació, segueix essent un gos d’atura d’un any d’edat i necessita córrer i fer esport, així que cada vespre procuro fer una passejada especial amb alguna que altra carrereta per a que es vagi posant en forma, que ara com ara de tan estar-se quiet estava començant a estar “fondón”. Quan agafem velocitat i sent el vent a la cara deixa d’anar amb el cap cot ensumant el terra, l’aixeca i es nota que frueix del moment, d’ensumar allò que flota davant seu i de poder córrer confiat sabent que no li passarà res mentre segueixi al nostre costat.